Las al jaç

Ahir van començar al Parlament unes jornades de l’Associació Espanyola de Lletrats Parlamentaris. La conferència inaugural va anar a càrrec de Pasqual Maragall sota el títol de “L’articulació territorial d’Espanya”.

L’auditori estava format bàsicament per diputats i lletrats de diversos parlaments i assemblees legislatives de l’Estat espanyol, o sigui que era una bona ocasió per a difondre el presumpte ideari maragallià sobre l’Espanya plural. Hi havia una certa expectació: premsa, televisió, etc.. (CONTINUA…)

Maragall va començar en català i va passar ràpidament al castellà “para que todos me entiendan”, malgrat que hi havia servei de traducció simultània (Benach acabava d’obrir les jornades amb un parlament en català). La suposada conferència va consistir en unes consideracions vagues i desestructurades, completament inconsistents. La cosa més concreta que va dir és aquesta xorrada que repeteix constantment sobre la necessitat de reformar la Constitució per tal d’incloure-hi el nom de les disset autonomies (dinou, amb Ceuta i Melilla).

Es va referir a la importància de la inclusió en el preàmbul del nou Estatut de la paraula “nacionalitat”. Evidentment, hauria d’haver dit “nació”, perquè la paraula “nacionalitat” ja apareixia a l‘Estatut de 1979, i no al preàmbul sinó a l’article 1. Potser només va ser un lapsus, però el fet és que el públic es mirava de reüll, desconcertat.

En un dels seus excursos habituals, va acabar fent una al·lusió –que ningú no va saber a què venia a tomb- sobre el fet preocupant que diversos criminals de guerra bosnians no hagin estat jutjats. Va recordar que, quan ell era alcalde, Sarajevo va ser declarat districte 11è de la ciutat de Barcelona, i que era amb aquesta autoritat moral que feia la denúncia sobre els criminals de guerra sueltos.

I amb aquest instructiu comentari, va donar per acabada la “conferència”, deu minuts després d’haver començat a parlar (segons el programa, hagués hagut de durar una hora). Els assistents –especialment els forans-, atònits.

Encara bo que a continació va intervenir Carles Viver, que, amb una ponència impecable, va demostrar que a Catalunya també hi ha gent que sap el que es diu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!