Las al jaç

Maillol va ser un escultor excel·lent. A l’exposició que aquests dies hi ha a la Pedrera, algunes peces són, simplement, una meravella (per exemple, la petita Noia agenollada, del 1900). I us suggereixo que, si hi aneu, no deixeu de mirar els dorsos de les escultures, delicats i deliciosos.

Però l’art de Maillol no arriba a sublim. Algunes figures són massa particulars, en el sentit de poc ideals, i a vegades els força el gest fins a fer-lo postís. Potser, en part, el problema és l’excés de pàtina verda que cobreix els grans bronzes i els banalitza.

Per altra banda, els principis programàtics de l’artista el condueixen més a la perfecció que no pas a l’emoció. Al costat d’algun d’aquests nus hi fa una mica de fred.

En qualsevol cas, l’exposició val molt la pena, inclosa la pel·lícula que s’hi projecta, on podem apreciar que l’últim Maillol era un savi. Allunyat dels circuits socials, passava les hores a la seva casa de prop de Banyuls, envoltat de vinyes i acompanyat de la model. Ara la casa és un petit museu, i s’hi pot comprovar que un dels punts neuràlgics de l’habitatge era l’esplèndida cuina. Un savi.

Felicito Caixa Catalunya. Es fan poques exposicions d’escultura perquè el transport de les peces grans és car i complicat. Per sort, mentre la baluerna del Museu d’Art va vegetant, altres li fan la feina.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!