Las al jaç

Aquests versos de Pitarra, que trobo en un volum de les Visions Barcelonines de Francesc Curet, em traslladen de dret a Vic, a una processó dels armats, en una nit freda i boirosa de fa prop de setanta anys.

Quan jo era petit, sovint anàvem a Vic a casa els avis, que era a plaça, al costat del Cafè Nou. En recordo bé la processó de Corpus, amb els gegants i els caps de llúpia, que des del balcó dels avis feien molt efecte. En canvi no recordo haver vist mai la processó dels armats, però sí que tinc present la solemnitat amb què l’àvia explicava com en feien els preparatius (guarnir el balcó, planxar la vesta de l’avi); la impressió que li feien els cops a terra de les llances dels soldats romans quan la processó s’acostava, etc.

L’avi -més sorneguer-, sobre de la processó dels armats sempre sortia amb la mateixa anècdota. Explicava que, un any, cada cop que, després d’alguna aturada, la processó tornava a arrencar, ell es veia impedit d’avançar perquè notava com si algú li tibés el darrere. L’explicació del misteri era simple: aquell dia desfilava rere seu un penitent descalç, i com que l’empedrat era molt fred, l’home aprofitava cada aturada de la processó per a col•locar els peus nus damunt el ròssec de la vesta de l’avi.

L’anècdota, senzilla i ingènua, és d’abans que jo nasqués i, no obstant això, cada cop que l’evoco em sembla reviure aquell temps en blanc i negre.