Las al jaç

L’altre dia, en l’acte de lliurament del premi d’honor, Porcel va explicar per què la seva creació literària és en català. Quan ell era nano, Andratx era un univers aïllat. L’única llengua que hi havia al carrer era la catalana. La pròpia llar familiar era tot un món: el català que s’hi parlava era amanit de paraules que només se sentien entre aquelles parets. (CONTINUA…)

El verb “ludar” -va dir Porcel- no surt al diccionari: era la manera com a casa seva deien “udolar”. Si se sentia udolar un gos en les nits de lluna plena, la mare Porcel explicava a la quitxalla que allò era senyal que la mort buscava una casa on fer visita. En la foscor matisada per la lluna, davant del mar imponent, amb els udols de gos entrant per la finestra, la dona cridava: “es ca ja luda; es ca ja luuuuuuuda!!!”. No costa gaire d’imaginar la impressió de la mainada quan la mare engegava aquestes exclamacions.

Conclusió: quan, de jove, Porcel va provar d’escriure literatura en castellà, va veure que li era impossible. Com va dir Heidegger, “la llengua és la llar de l’ànima”, etc.

No fa tants anys que les comunitats humanes vivien notablement aïllades: la gent sortia poc del poble, i l’arribada d’un foraster era un esdeveniment. Recordo haver llegit en algun lloc que, fa uns anys, a Cadaqués hi havia vells que havien estat a Cuba (en barca, és recte avall) però no havien posat mai els peus a la desavinent Figueres. En aquest aïllament, és natural que els territoris tendissin a ser unilingües i que cada indret tingués un accent propi (a Cadaqués, a sobre, salaven, com a l’Andratx de Porcel).

Sant Pol és a tocar de Barcelona però quan jo de nano hi anava a passar l’estiu, descobria jugant al carrer amb la canalla del poble un català peculiar, molt diferent del de Barcelona, farcit d’expressions per a mi plenament exòtiques.

La manera com cadascú parla la llengua s’adquireix bàsicament amb el contacte quotidià amb les persones més pròximes. Per això, fins fa poc, la llengua tenia característiques pròpies a cada comarca, a cada poble, a cada casa. Però avui, a l’hora de sopar, en moltes cases del país hi ressona la mateixa veu i el mateix accent i, és clar, cada cop tots plegats tendim a parlar si fa no fa com el locutor del telenotícies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!