Las al jaç

De Chardin, Hustvedt diu que en els seus bodegons “el menjar i els gerros tenen noms i ens són coneguts; ens reconforten amb la seva familiaritat”, i els contraposa als de Cézanne, que no són gens domèstics i en els quals els objectes semblen desvirtuats. “En Cézanne –diu Hustvedt- el quadre desperta l’ànsia de mirar, no de menjar. Les peres no em tempten perquè no són peres”.

Des de Plató, una cosa és bella quan transcendeix la seva individualitat i ens evoca la seva essència. Per exemple, un cavall és bell quan la seva contemplació ens sostreu de les característiques individuals d’aquell cavall particular i ens evoca l’ideal d’aquesta espècie. L’escultura grega -on el nu, impregnat de bellesa ideal, no pretén estimular la lascívia- s’ha considerat l’arquetip de l’art. Per això s’ha dit que el contrari de la bellesa és allò que afalaga els nostres instints: “Les viandes que desperten la gana de les escenes domèstiques de l’escola flamenca s’han d’excloure de l’art”, ha escrit Schopenhauer.

D’acord amb aquestes idees, els éssers vius són objectes artístics més potents que no pas els elements inanimats, perquè té més profunditat copsar l’essència de l’home que no pas la d’un tros de fusta. Així, la fruita d’un bodegó seria un objecte artístic menys potent que el cos humà però més que una cadira.

Chardin segueix aquest cànon: quan pinta una peça de fruita, en busca l’essència i, per tant, la fa viva. La diferència dels bodegons de Chardin i Cézanne no és que el primer retrati fruits particulars i el segon busqui l’ideal, sinó que Chardin pinta fruits vius i Cézanne no. En un quadre de Chardin, si un parell de grans de raïm s’han desprès i han caigut de la fruitera, pots apreciar el miracle d’un matís ínfim que fa que aquests dos grans ja no tinguin la llisor dels altres. Però això no vol dir que aquests quadres provoquin ganes de menjar-se la fruita. De cap manera! La gràcia és que el raïm és alhora viu i essencial.

Cézanne parteix d’una altra concepció. Coneixia bé els bodegons de Chardin i no volia reproduir-los sinó explorar un camí nou. Els seus bodegons són més mentals. En ells, tan exànime és una fruita com un gerro, perquè el que l’interessa de la peça de fruita és la geometria i el color, no l’essència. 

Chardin arriba a infondre vida als objectes que no en tenen. Una cullera seva té més vida que una pera de Cézanne. Proust dirà que en un quadre de Chardin “es pot percebre la tendresa que unes tovalles senten per la taula”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!