Las al jaç

El famós grup escultòric Laocoont i els seus fills (que representa el moment en què aquest sacerdot troià i els seus dos fills són atacats per dues serps monstruoses, que acabaran matant-los tots tres) ha estat analitzat pels autors més prominents. Per exemple, un dels capítols d’El món com a voluntat i com a representació es titula “Per què Laocoont no està expressat cridant”. Schopenhauer hi repassa les explicacions que s’han donat al fet que l’heroi, en el marbre, no faci un crit de dolor quan veu que les serps li maten els fills (una d’elles, a més, acaba de clavar-li mossegada a ell mateix). Per a uns, la raó és l’estoïcisme de Laocoont, incompatible amb cridar secundum naturam. Per a altres, el motiu és estètic: la bellesa proscriu l’expressió del crit. Segons Schopnehauer, la causa cal buscar-la en el fet que l’escultura, com la pintura, no pot representar el so, i l’essència del crit és el so, no el gest d’obrir la boca. Representar Laocoont amb la boca oberta –conclou el filòsof– “produiria un efecte còmic, més ridícul que pintar música.”

De fet, totes tres explicacions van en la mateixa direcció. Malgrat que, segons Virgili, Laocoont “elevà fins als astres espantables clamors”, un escultor grec l’havia de representar amb contenció perquè l’anecdòtic no cabia en el naturalisme dels clàssics. Per això optaven pel dolor contingut –humanitzat– enfront del crit instintiu, igual com pel somriure enfront de la riallada.

Podríem dir que el famós –i sobrevalorat— quadre de Munch confirma que a la representació del crit li escau millor un llenguatge no naturalista, perquè en aquesta obra el crit l’expressen el color i les línies sinuoses, no el dibuix de la cara. Però també hi ha obres més realistes que representen el crit amb eficàcia. En pintura, la Medusa de Caravaggio, per exemple. En escultura, la teatralitat d’un Niccolò dell’Arca sembla bastant efectiva (només el conec per fotografies), i no es pot negar certa força a la Montserrat de Juli González (res a veure amb l’horrorosa Colometa de Medina-Campeny). Aquestes obres van directes a l’estómac, però a mi m’emociona més la serena escultura dels grecs (Miquel Àngel inlcòs), que, de manera subtil, interpel·la alhora els sentiments i l’intel·lecte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!