Las al jaç

Tolstoi, més pràctic que Proust, parteix de la constatació que “és difícil estimar una dona i fer alguna cosa”. Difícil però no impossible: la solució per a tenir una enamorada i, alhora, fer coses és el matrimoni, que et permet estimar “còmodament i sense entrebancs”.

Per a Tolstoi, mantenir una relació amorosa és com carregar un farcell, i l’únic sistema per a fer coses quan dus un farcell consisteix a portar-lo lligat a l’esquena. El matrimoni és una còmoda motxilla que et permet dur el pes de l’amor i mantenir les mans lliures: “Si tragines aquest farcell sense casar-te –conclou-, tindràs les mans tan plenes que no podràs fer res”.

Jo també penso que, si vols treballar, la parella estable és el més aconsellable. L’abstinència encara és més productiva però a certes edats és cruel. La solteria no abstinent, o sigui anar encadenant relacions amoroses de poca durada, és distreta però vol dedicació. El mateix Chateaubriand, tot i que era un pendó, reconeixia que, si no s’hagués casat, “hauria malgastat les hores com lord Byron”. (CONTINUA)

Això vol dir que la vida ideal d’un creador és, posem per cas, l’existència endreçada d’un Goethe? En termes de productivitat, sí (Goethe va emplenar moltes pàgines). En termes de creativitat, no necessàriament. Els escriptors de vida desendreçada escriuen menys però no pas pitjor, encara que en ells sovint la millor obra és la pròpia vida.

Al final, Tolstoi, influït per Schopenhauer, es va decantar per l’ascetisme i va renunciar a riqueses i plaers. En la vellesa, va trobar que, fet i fet, no cal ni tenir dona ni escriure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!