Las al jaç
El blog de Marcel Campà
Quan un jugador de tennis col·loca la raqueta, no fa un càlcul matemàtic sobre l’angle que li proporcionarà la corba necessària per tal que la pilota passi a l’altra banda sinó que actua instintivament. Amb la creació artística passa el mateix: és intuïtiva, no prové d’un esforç racional. L’obra del poeta no surt de la saviesa sinó d’un “do natural semblant al dels endevins” (Sòcrates); l’artista actua “com un ocell que fa el niu” (Ruskin).
Però no tot l’art sorgeix fàcilment. Fa prop de 2.500 anys, el pintor Agatarc es vantava de la facilitat amb què feia les seves figures i Zeuxis li respongué: “doncs jo les faig en molt temps”. Qui pintava millor? La resposta és clara: el més dotat, no el més treballador. Agatarc, doncs? No necessàriament, perquè els dots no garanteixen que l’obra surti sola. Quan Sagarra deia que pixava versos, probablement només volia dir que estava dotat per a escriure’n, no que hagués pixat El Cafè de la Marina. (CONTINUA…)
L’espontaneïtat és una bona companya però a vegades les regles, els límits, afavoreixen la creativitat. Proust sosté que la tirania de la rima força els bons poetes a trobar la millor opció, i que la bellesa especial de les escultures de la catedral de Chartres es deu al fet que, en aquell Gòtic primerenc, l’autor encara se sentia lligat en part al rígid cànon bizantí.
Miquel Àngel, quan ja tenia el Moisès molt avançat, va decidir fer-hi canvis importants: va modificar la posició de peus i cames i li va girar el cap, que va passar de mirar endavant a mirar cap a l’esquerra. El fet que aquell bloc de marbre ja estigués modelat i, per tant, fos molt més prim que el bloc original, reduïa dràsticament les possibilitats de l’artista però diversos autors opinen que aquesta limitació va ajudar a donar al gest de Moisès la seva complexitat torbadora.
Les obres que sorgeixen espontàniament -algunes peces de Mozart en són l’exemple típic- tenen una gràcia natural, una harmonia perfecta, una bellesa objectiva. Les obres que exigeixen una major implicació de l’autor són menys perfectes però, com que hi ressona més fort el batec subjectiu de l’artista, solen ser més emotives.
Quan un gran tennista guanya fàcilment, contemplar-lo és una delícia. Quan troba un oponent dur, el seu joc perd gràcia però guanya intensitat. I potser és llavors que, forçat, treu el màxim fruit dels seus dots; el millor que porta dins.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dues reflexions sobre el teu apunt:
-Les obres d’art sublims han de participar de les dues qualitats: el do natural i l’esforç. A les arts plàstiques actual (especialment la pintura) aquestes dues qualitats juntes no es donen mai. No opino sobre música i literatura, disciplines on és més dificil ser un farsant.
-Estic d’acord amb tu. L’esforç afegeix emoció i intensitat a moltes obres. Només agraeixo la falta d’aquest en el cas dels interprets de música, sobretot els cantants. No hi ha res com escoltar una ària cantada amb aquella facilitat insultant que tenen alguns, sense detectar cap esforç.