Las al jaç
El blog de Marcel Campà
En la mera reproducció de la realitat, no hi ha creació: una obra artística ha d’incorporar algun marge d’abstracció. Això marca el límit de l’art naturalista i fa que, com més realista sigui una obra, més limitats siguin els seus objectes possibles.
La pintura no pot representar objectes bidimensionals (una pintura que representi un full escrit és una simple fotocòpia) però, com que el món és tridimensional, la pintura pot representar gairebé qualsevol cosa: una cadira dibuixada no és una còpia de la realitat perquè el dibuix trasllada al pla el que en la realitat té tres dimensions.
El problema gros el té l’art tridimensional, o sigui l’escultura. Una escultura que representi una cadira no té sentit, almenys com a obra plàstica (si l’objecte s’usa com a símbol, pot tenir un valor literari, com en Joan Brossa). L’única cosa que es pot representar en tres dimensions sense reproduir la realitat són els éssers vius, i especialment el cos humà. De Praxíteles a Giacometti, els escultors van afegint matisos a una mateixa obra, i el cos humà ha demostrat ser un objecte artístic prou ric.
El cos també és el millor objecte de la fotografia i, d’una manera especial, la cara. El rostre humà, que per a l’escultura presenta el problema de la mirada, és l’últim reducte i, alhora, el territori més vast que el món ofereix a l’art naturalista.
(Foto: Maria, 1979. Humberto Rivas)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!