Marc Colell i Teixidó
NOTES PROVENÇALS
Ahir al vespre era amb uns bons amics a la festa major del Poble-sec per veure-hi tocar Obrint Pas. Cada cop que sento la contundència de les lletres i el tremp de la música de la banda valenciana, em faig creus que personatges tan nefastos com Francisco Camps, Rita Barberá, Carlos Fabra o la seva insigne filla, Andrea, avui encara tinguin la barra de passejar-se amb el cap ben alt pel País Valencià.
A les acaballes de la transició els nacionalistes espanyols es van haver d’empassar el gripau de generalitzar l’autonomia a tots els territoris (el conegut café para todos) perquè trobaven que era el peatge que s’havia de pagar per aturar l’avenç de l’autogovern de Catalunya, el País Basc i Galícia. Pensaven que concedint una autonomia de pa sucat amb oli a tot quisqui neutralitzarien l’ànsia emancipadora de les tres nacions històriques. Amb el temps, emperò, es van adonar que anaven errats d’osques i, de fet, no només no ha estat així, sinó que el sentiment majoritari (almenys al Principat i a Euskadi) ha anat evolucionant cap al sobiranisme.
Paït el fracàs, els ínclits polítics espanyols han vist, a més, que mantenir disset parlaments regionales és econòmicament insostenible. Jo els respondria que encara és més insostenible conservar els seus ministerios de Cultura, Sanitat i Educació, si les competències estan del tot transferides a les comunitats autònomes. Podrien començar a estalviar per aquí. Però no hi ha més cec que el qui no hi vol veure. En tot cas, el que ha quedat ben demostrat és que els governs autonòmics, que en principi eren la peça cabdal de la descentralització de l’Estat, i que es crearen per defensar la personalitat dels diversos territoris i protegir les llengües i les cultures autòctones, a la pràctica han servit de cavall de Troia al PP i al PSOE per desballestar-los des de dins.
D’ençà que es féu amb la Generalitat el 1995, la política que ha aplicat el PP ha estat enormement lesiva per al País Valencià. I no n’ha tingut prou d’arraconar la llengua, menysprear la cultura, trinxar el territori i balafiar-ne els recursos, sinó que al final l’ha acabat ensorrant econòmicament. Abans-d’ahir el Govern valencià va demanar acollir-se al pla de rescat presentat pel Govern espanyol, fet que equival de facto a la suspensió de l’autogovern. Des d’abans-d’ahir el País Valencià està dirigit directament per Madrid. M’agradaria saber què en pensen els que s’han passat trenta anys atiant el Papu de l’«imperalisme català» com a cortina de fum per tapar-se les vergonyes i han optat per allò d’«ofrendar nuevas glorias a España». On els ha dut això?
A la ruïna més absoluta. Com a mínim, ha quedat clar que el blaverisme és tan sols una forma encoberta de nacionalisme espanyol que volia convertir la Comunitat en una mena de província agenollada a Madrid. I abans-d’ahir ho aconseguí.
Per sort, el País Valencià és molt més que polítics corruptes i ànimes meselles. Són també els moviments socials, els grups d’estudiants, el Col·lectiu Ovidi Montllor de cantants en valencià, les universitats, els sindicats, els moviments ecologistes, la Societat Coral el Micalet, Acció Cultural… i sobretot Compromís, que està acomplint una tasca magnífica a les Corts i als ajuntaments.
Sentir en directe Obrint Pas emociona perquè demostra que hi ha un altre País Valencià que no ha renunciat mai al que és i que batega amb més força que mai. Ara només cal que reforcem complicitats i lluitem plegats per les causes comunes (la llengua, la cultura, el manteniment de l’estat del benestar, la reivindicació del corredor mediterrani, la col·laboració entre les nostres empreses…) Enguany que commemorem el cinquantè aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, seria bo recordar el que digué l’escriptor de Sueca el 1982, ara fa tot just trenta anys, precisament en la celebració dels 50 anys de les Normes de Castelló: «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!». Unes paraules d’una actualitat que fan estremir. A una banda i a l’altra de la Sénia, és clar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Agrupar les caixes d’estalvi sota Caja Madrid amb una normativa per controlar la resta convertides en bancs i nacionalitzar Bankia ha estat una mateixa política espanyola.
Per què necessiten un cent mil milions per tapar els pròxims forats dels interessos creats durant anys i panys del ‘café para todos’ i de les subvencions que no reben ja d’Europa.
I qui és el principal beneficiari dels interessos del deuter que paga l’Estat espanyol, que no siga la pròpia banca espanyola per tapar els seus propis forats i recapitalitzar-se, que és la que més valors de deuter espanyol té i compra.
Alhora que deixa de fer la seva tasca ordinària de sempre al servei de l’activitat economica del país, amb una redabilitat molt més baixa.
I per què necessiten comprar interessos polítics catalans -com a fama de pesseters que tenen- i de la resta de l’Estat per mantindes al poder i la seva hegemònia.
Any darrere anys estafats per propi Estat espanyol i les seves polítiques del PP-PSOE del darrer any, a banda dels seus acoliquets valencians.