Marc Colell i Teixidó

El pitjor de tot, però, són els bruels que arriben des del pis de dalt. M’imagino que temps enllà el meu estudi i el de sobre devien ser un sol pis i que, com s’ha fet i refet en molts nuclis històrics, han esquarterat els pisos antics de sostres alts en estudis més menuts per fer-hi negoci. I a Ais de negoci immobiliari se’n pot fer a balquena car la ciutat acull més de 30.000 estudiants. I, arribat el setembre, els veus ben desesperats, badant a les vitrines de les immobiliàries, amb el mòbil que treu fum, intentant trobar un allotjament. Doncs bé, el que dèiem: que em penso que in illo tempore l’estudi on visc i el de sobre devien ser un únic pis vist que quan els estadants de dalt caminen armen un brogit de mil dimonis. Sembla que a dalt no hi caminin persones, sinó elefants. I no aprofitaré l’al·lusió a aquests majestuosos animals per fer cap broma poca-solta sobre certa reialesa. Ja es ridiculitzen ells mateixos.

Els plafons que fan de sostre, doncs, deuen ser de paper de fumar o a dalt deuen tenir-hi parquet perquè, si no, no ho entenc. Nyac–nyac–nyac. Al principi la conyeta fa gràcia (sentir la remor de la vida quotidiana dels veïns t’estimula la imaginació i pica la curiositat), però al cap d’una estona et comença a pujar la mosca al nas. Així i tot, no hi podem fer res, ni els de dalt ni els de baix. Com diuen en catanyol, és «ho que hi ha», o dit d’una manera més nostrada, a fer-se fotre.

Ara, una cosa és un sostre de nyigui-nyogui i una altra que la veïna es passegi amb talons com si fos en una pista de ball i ho aprofiti per endinyar la música a tota castanya. De qualsevol mena, des de Radiohead fins a Natasha Saint Pier. Des que es lleva, pels volts de quarts d’onze, fins que se’n va a jóc. I no se n’hi va precisament d’horeta. La meva imaginació desfermada ha arribat a la conclusió que deu treballar en un restaurant o en un bar. Perquè, a voltes, a quarts de dotze de la nit, la sents arribar i clac: la musiqueta! L’escanyaria. Dimarts al vespre havia quedat amb uns amics i la vetllada es va anar allargassant. Total, que vaig tornar a casa a quarts de tres. I llavors que ja estava a punt de ficar-me al llit, sento arribar la meva veïna, que amolla la música a tot drap. No me’n sabia avenir! Un és capaç d’aguantar el que sigui, i no sóc dels que es queixen, però algunes actituds passen de taca d’oli.

Vaig pujar i vaig tustar a la porta. No m’obria. Segon intent; apuja la música. Tàctica: fer-se la sueca. Tossut com un mula: tusto més fort. Al final m’obre i li dic amb bones maneres: «bona nit, et sabria greu abaixar una mica la música, si us plau? Són dos quarts de tres del dematí». Ella fa cara de no haver trencat mai un plat per dissimular que l’han enxampada in fraganti. «Ho sento molt, de debò. No me n’havia adonat». I un rave! Com es pot viure tan alienat dels altres? La propera vegada no seré tan diplomàtic i a les set del dematí li clavaré un altaveu al costat de la finestra i la faré xalar amb una cançó de Metallica. Ja veurà com riurem.

Pensant-hi més, potser en faig un gra massa i m’estic tornant un vell xaruc rondinaire. És veritat que quan vius en un edifici comunitari, de grat o per força has de comprendre, i suportar, molts dels hàbits dels veïns. Mira que jo estic disposat a ser comprensiu i, si cal, sacrificar-me. Però, posats a fer sacrificis, tal vegada valdria més suportar determinades fugositats amoroses d’altri, amb gemecs i crits mig ofegats, que no pas sentir com caminen com si aixafessin ous o haver d’empassar-se certes cançons horteres. A mi m’empiparia igual -tot i que riuria per sota el nas-, però em quedaria el consol que, com a mínim, ella s’ho passa pipa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!