Marc Colell i Teixidó

Demà té lloc la segona volta de les eleccions legislatives franceses. Poc d’un mes després de l’elecció de François Hollande al capdavant de l’Elisi, l’única incògnita que queda per revelar és saber si el president francès gaudirà d’una majoria folgada a l’Assemblea Nacional per poder dur a bon port les reformes que ha promès. Els pronòstics apunten a una majoria absoluta de l’esquerra (queda per veure si el Partit Socialista podrà governar en solitari o haurà d’apuntalar-se en els socis ideològics del Front de Gauche i d’Europe Écologie) i a una reculada de l’UMP, partit que deté la majoria parlamentària des de la desfeta de Lionel Jospin el 2002.

Deturem-nos, però, un moment en el sistema d’elecció dels parlamentaris. Contràriament al mecanisme que regeix la formació de la majoria de parlaments d’Europa (que és un règim proporcional), el sistema francès és d’elecció directa. És a dir, el territori es divideix en una sèrie de circumscripcions que trien, en un sistema electoral de dues voltes, directament el parlamentari que els representa a la cambra legislativa. A la segona volta només hi tenen accés els candidats que hagin obtingut un 12% dels vots del cens (alerta: no dels votants, sinó del total de censats!). El que, en teoria, hauria de ser una mesura de reforç democràtic (la tria directa de representants), té com a resultat una sèrie de duels o triangulars dels quals els partits minoritaris, per regla general, queden marginats. Us imagineu que s’implantés un sistema semblant a l’Estat espanyol? El PP i el PSOE se’n fregarien les mans car la representació de la resta de partits davallaria a un nivell que faria riure. Millor que no els donem idees.

Això explica per què avui partits com el Front Nacional (que va assolir més de cinc milions de vots a les presidencials) no tenen ni un sol diputat a l’Assemblea. Jo no tinc cap simpatia per la ideologia d’aquesta formació, però, en aquest cas, s’ha de reconèixer que Marine Le Pen té tota la raó del món. Aquest sistema és profundament antidemocràtic i l’únic que fa és afavorir que les mateixes cares es perpetuïn al poder i reforçar el bipartidisme. Un bipartidisme que ve de lluny, de la Revolució Francesa, i que queda emparat amb l’adveniment de la 5a República, instaurada el 1958 per De Gaulle, un sistema semipresidencialista interessat a acabar amb la fragmentació parlamentària per tal que hi hagi una majoria sòlida que doni suport a la política del president de torn. Tot sembla indicar que ben aviat s’introduirà un mecanisme d’elecció proporcional per a almenys un terç dels representants de la cambra. Una bona notícia democràtica.

Mentrestant, les regles del joc són les que són i els partits han de jugar-hi. I François Hollande té tots els trumfos per endur-se’n la partida. Caldrà veure si també té el coratge per tirar endavant les reformes a què s’ha compromès. De moment, aquesta setmana el govern n’ha anunciades dues que fan referència als drets dels homosexuals. La primera, la modificació de la llei que fins ara impedia que els gais donessin sang. Un autèntic anacronisme ple de prejudicis. I la segona, el calendari parlamentari per aprovar una llei que reconegui el dret d’aquest col·lectiu al matrimoni i a l’adopció. La discussió parlamentària podria començar a final d’any i la llei entraria en vigor la primavera del 2013. Ja era hora que l’autoproclamat «país dels drets de l’home» reconegués els drets d’aquesta part de la població. Ara només falta que posi fil a l’agulla al reconeixement dels drets col·lectius (lingüístics, culturals i nacionals) interns. Em temo que és demanar la lluna.