Marc Colell i Teixidó

Les calanques són una mena de cales estretes, embotides entre penya-segats, pròpies del litoral del nord de Marsella. L’orografia és molt escarpada i les carreteretes que hi porten serpentegen la costa i estan farcides de pendents i revolts. El paisatge és majestuós i recorda força al del Cap de Creus. És curiós que un paratge d’aquestes característiques, altament preservat, sigui a un cop de pedra d’una gran urbs com Marsella.

Els amics Antònia Ferrer, Bernat Oliver, Eulàlia Salvat i Anna Vidal han aprofitat el cap de setmana llarg de Pentecosta per fer un salt amb el cotxe fins a Ais. I ja que aquest dissabte fem ruta per Marsella, i que en Julien ens fa de cicerone, abans d’emprendre el camí de tornada, ens aturem en aquest racó de la marina. Són quarts de set i deixem l’automòbil a l’aparcament del Grand Méjean. Voregem la caleta per l’esquerra i anem trescant pel petit espigó que aixopluga la badia de la fúria de les ones. Arribats a la punta, en Julien i en Bernat no es fan pregar i es capbussen a l’aigua. Em burxen perquè els segueixi, però a mi a aquesta hora de la tarda, quan la llum ja minva, em fa una mica de mandra perquè tinc por que l’aigua no sigui massa freda. Em quedo assegut a la punta de l’espigó, absorbit pel paisatge. Mentrestant, l’Antònia, l’Anna i l’Eulàlia s’han arrecerat en una petita entrada d’aigua, es descalcen i posen els peus en remull.

Conec l’Antònia, l’Anna i en Bernat de l’època en què tots treballàvem a l’IEC, al projecte del Diccionari del Català Contemporani. L’Antònia i en Bernat, lexicògrafs incombustibles, encara hi són. I a l’Eulàlia hi vam arribar gràcies a la bona amiga Eva Carnicer, que sé que també hauria volgut ser aquí, però que al final s’ha estimat més romandre a Rocafort fent bondat perquè només li queden dos mesos per donar a llum l’Anna. L’Eva ha fet bé: avui a Marsella feia una calor que hauria cremat el cul a les llebres i s’hauria fatigat en va. Ja tindrem temps de muntar un altre sidral i aquesta vegada podrà venir amb l’Anna.

A més de Marsella i les calanques, aquests dies també he compartit amb ells tombs pel centre històric d’Ais, apéros i àpats a les terrasses banyades de sol i, sobretot, llargues, llargues hores de tertúlia. Diem, fent el foteta, que a nosaltres ens costa poc arreglar el món. Una estona el fil de la conversa es decanta cap a les relacions personals, els trencacolls de l’amor o la imprevisibilitat de la vida. Una altra l’Anna ens parla amb rigor de les anàlisis lúcides sobre la crisi econòmica que ha sentit explicar al programa Singulars del 33. Hauré de mirar-me’l a TV3 a la carta. Ràpidament ens embranquem a parlar de França i de fins a quin punt queda justificada la seva hegemonia cultural. L’Eulàlia s’entusiasma xerrant de pintura, i fent referència encara a França, ens amolla que Ramon Casas i Goya són més bons que Toulouse-Lautrec i Delacroix. I que, si els catalans es creguessin la seva cultura la meitat del que ho fan els francesos, els lluiria molt més el pèl.

Però, enraonem del que enraonem, la llengua sempre acaba per treure el nas i, de retruc, ens enredem en discussions bizantines sobre els registres, els calcs, la vitalitat del català i aquest mot o aquell altre. No tenim remei, ja ho sabem.

I igualment ens amoïna el país. Aquest país que es troba atrapat entre el maltractament forà i la pròpia covardia. I que, sense saber-ho gaire, s’està fent adult a cop de clatellades (per no dir retallades). Uns ho veiem més clar que d’altres però tots ens posem a somniar. A somniar –i a reflexionar– sobre què farem el dia que serem grans i ja no haurem de demanar permís a ningú. I arribem a la conclusió que, com a mínim, hem de procurar fer-ho millor que els altres.

Que em titllin de somiatruites, però somniar en companyia dels bons amics encara fa més esplendorós, i engrescador, el somni. I em penso que el tenim a tocar, només depèn de nosaltres.