Marc Colell i Teixidó

No sóc un lector gaire propens als assaigs i això em provoca incomoditat. M’explico: els textos expositius m’interessen i molt, però sovint m’enfarfeguen i me n’acabo empatxant. Darrerament n’he llegit un, Le Dérèglement du monde (El trabucament del món), d’Amin Maalouf, que, gràcies a la concisió i la claredat argumentals, m’ha estat de lectura plaent. Maalouf, libanès d’origen i francès d’adopció, i constructor, per tant, de ponts de diàleg entre el món occidental i l’oriental, hi exposa les causes que, al seu parer, expliquen el desbaratament que vivim a escala planetària en aquest tombant del segle XXI.

Per situar les seves tesis, l’autor fa una breu repassada al que fou la història mundial del segle passat i situa com a antecedent de la inestabilitat actual la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la desaparició de la bretxa que dividia el món entre la zona capitalista i la comunista. Per Maalouf, l’enfrontament entre pols ideològics ha quedat substituïda, sobretot a partir dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, per un aparent enfrontament de civilitzacions: d’una banda, l’Occident (Europa i els Estats Units) i de l’altra, l’Orient (l’Àsia i l’Àfrica). Aquest enrocament de posicions afligeix Maalouf, que es considera a mig camí entre els dos mons. Però lluny de caure en lamentacions, per explicar-ne les causes i les conseqüències, reparteix bastonades i culpes a totes dues bandes.

L’intel·lectual libanès defensa que Europa, i el món occidental en general, es troba en un atzucac perquè, a causa de la puixança dels països emergents, ha perdut l’hegemonia econòmica, i de retruc la política i la cultural, de què gaudia fins ara. La pèrdua d’aquest lideratge l’ha obligat a assumir la pròpia vulnerabilitat i l’ha fet caure en una crisi de valors: quin és ara el seu paper al món si, d’ençà del segle XVIII, l’havia liderat econòmicament i la resta del planeta havia abraçat com a propis els valors nascuts a l’Europa de la Il·lustració? Això explica, en part, que els països occidentals hagin perdut les cartes de navegació. I quina és l’actitud, doncs, de l’Orient davant d’aquest fet? La de veure-hi una oportunitat històrica de desvetllament: la reculada d’uns beneficia el creixement dels altres. A més, l’actitud del món occidental envers l’Orient (els abusos del procés de colonització, la política d’aliances dels països europeus i dels Estats Units –recordem els vincles entre els nord-americans i algunes dictadures sud-americanes a l’època de la Guerra Freda–) ha fet acréixer el rebuig, o si més no la desconfiança, de l’Orient cap als països occidentals. És veritat que l’Occident ha actuat sovint, pel que fa a la resta de països, per interessos econòmics i polítics més que no pas democràtics i altruistes. Què féu, si no, que l’expresident francès Nicolas Sarkozy rebés a París amb honors de cap d’Estat el dictador Muammar Gaddafi, poc abans de donar suport a la rebel·lió que els mateixos libis aixecaren per enderrocar-lo?

Tanmateix, els occidentals no són els únics responsables de la desorientació en què vivim. Com qualsevol persona que ha viscut aixoplugada pel paternalisme d’algú que detén una posició de poder, el món oriental ha hesitat massa a l’hora de prendre les regnes del propi destí i no ha sabut bastir democràcies prou sòlides. Això ha provocat un empobriment de la llibertat individual i col·lectiva, per mitjà de la instauració de règims autoritaris. En comptes de crear sistemes polítics basats en valors democràtics amb separació de poders i en què la religió es reservés a l’esfera privada, sovint s’ha caigut en una «islamització» de la política, és a dir, s’ha fet de la religió una qüestió d’Estat. Ben lluny queda, es lamenta Maalouf, l’època en què els països àrabs aportaren al món la gestió de l’aigua, el sistema numèric o altres descobertes rellevants.

Segons Maalouf, cal superar aquests obstacles i reprendre la confiança entre civilitzacions, si hom vol fer front de manera unitària als desafiaments a què ens hem d’encarar en aquest segle: el canvi climàtic (la Terra pot suportar gaire temps més el nivell de creixement i de producció actuals? Quina legitimitat té l’Occident per demanar als països emergents que renunciïn a una part de llur creixement en benefici del planeta si ell no ho ha fet?), el desenvolupament tecnològic a partir del respecte a un codi ètic, i l’enfortiment dels signes d’identitat (llengua, cultura, religió) en un moment en què hi ha un desig ampli d’enfortir-los per no quedar diluït en el magma de la mundialització, i poder-ho fer amb tolerància i defugint els extremismes. Per aquest motiu, l’Occident ha de ser molt cautelós envers el món islàmic, per al qual la religió és un signe d’identitat cabdal.

Per totes aquestes raons, la lectura de l’assaig de Maalouf és altament recomanable.