Marc Colell i Teixidó

Als meus pares, que també hi eren

Quarts de cinc de la tarda, xamfrà del carrer Pau Claris amb la Gran Via. Falta encara més d’una hora i mitja perquè arrenqui la manifestació. Al punt de trobada, tanmateix, ja no hi cap ni una agulla. La riuada de gent, embolcallada amb quadribarrades estelades, es perd fins allà on arriba la vista. Fa un sol de justícia. Els cartons amb els diversos lemes serveixen de ventall o d’escut per aturar els reflexos empipadors de la llum. Pels cantons del passeig de Gràcia i de Roger de Llúria arriben nous grups de manifestants que s’afegeixen a la marea humana.

Quan encetem la marxa, són passades les sis. Caminem a batzegades, i amb prou feina. Fem uns quants passos i al cap de no res ens hem d’aturar. Tant se val, l’important és ser-hi. Com més avancem, més menuts ens sentim, fins a quedar desdibuixats dins la massa. Tothom llueix un somriure a flor de llavis i sembla content. Molts intenten posar-se en contacte amb amics i companys per whatsapp o enviant un missatge de text. Ho fan debades perquè la xarxa tot d’una queda col·lapsada. Els grallers i els tabalers fan passar l’estona enfilant una tonada reivindicativa o una melodia popular. Sento una remor de fons i veig que la gent alça el cap per guaitar una de les balconades. En un balcó, una iaia endiumenjada (avui és festa grossa!) branda una mà de cartó amb un eslògan reivindicatiu i el fa dansar al ritme dels càntics. La gent engega a cantar «els Segadors» i l’àvia s’hi enganxa. Tothom esclata i demana «Que boti la iaia, que boti la iaia!», i la pobra dona comença a clavar bots amb més bona voluntat que encert, tot i que la intenció és el que compta.

Els carrers de l’Eixample es van fent més estrets per l’allau de gent i es converteixen en un embut. Tothom empeny i intenta obrir-se pas enmig de la munió. Procuro no separar-me dels companys de la sectorial de Gais i Lesbianes de l’Assemblea Nacional Catalana, amb qui he vingut. Al cap d’un moment me’n desdic perquè és impossible. Les capçaleres queden engolides pel magma humà i ja no sé si marxo amb els de la sectorial o amb la secció de l’ANC de Badalona, que camina darrere nostre. Respectar el perímetre de les capçaleres esdevé una quimera. L’afluència massiva va esquinçant els grups; un degoteig de gent i d’emocions.

Els cants d’in, inde, in-de-pen-dèn-ci-a! són eixordadors. Només els interrompen de tant en tant els espontanis que forcen la gargamella bramant «Què vol aquesta tropa?». I la resta respon: «Un nou estat d’Europa!». I ells: «Què vol aquesta gent?» La resposta unànime: «Catalunya independent!». Ha aflorat alguna cosa íntima, fonda, que pouava molt endins nostre: fem cara d’haver perdut la por, d’haver-nos tret un pes del damunt, una llosa que ens crispava el rostre. Per primera vegada, col·lectivament aquest clam multitudinari no el vivim com una nosa, sinó amb joia. I, sobretot, il·lusió. Tothom es deixa anar. A fer punyetes, les formes! A la llunyania llegeixo una pancarta que em commou: «Als avis republicans. Avui més que mai sou a la nostra memòria». Em passen pel cap un reguitzell de noms de persones que ja no hi són i que haurien pagat el que fos per poder viure aquest moment perquè amb el seu compromís l’han fet possible. Això d’avui és una ebullició que fa molt de temps que covàvem dins, i que ve de lluny. De molt lluny. Avui ells també són aquí, amb nosaltres.

En una de les cantonades, un noiet amb els colors de la senyera pintats a la cara s’ha enfilat en un contenidor de la brossa. Fa voleiar una estelada i encomana passió a la gentada exhortant-los a cridar «independència» a ple pulmó. L’acompanyen els amics, també jovenalla, que el miren embadalits i somriuen. La gent li agraeix l’entusiasme i esclafeix en aplaudiments. Miro al meu voltant i veig moltes colles d’adolescents amb banderes i estendards nuats a l’esquena. El futur ja és aquí, penso. També, a la vorera i als xamfrans, hi ha força parelles joves amb nadons als cotxets. I famílies senceres: avis, pares i canalla. Al lluny es distingeixen les pancartes de les delegacions de l’ANC arribades d’arreu del país. Aquesta marea fa molt goig de veure. «En som molt més dels que volen i diuen», que canta Raimon. Ell parlava d’èpoques pretèrites, però al capdavall, després de trenta-cinc anys d’autisme espanyol per dir-ho finament, s’ha demostrat que no queden tan lluny. De sobte, algú des de darrere demana que s’obri la riuada humana per deixar passar. Hi ha tres persones amb cadira de rodes que volen poder sortir. Definitivament, hi som tots.

Podria començar a recitar, com si fos una llarga lletania, la tirallonga d’arguments a favor de la independència, però em sembla que això avui no toca, com deia aquell. El que toca ara és estar cofois que, en aquest moment de crisi galopant, el país no s’hagi retut i mostri més que mai les ganes d’assumir la responsabilitat d’emancipar-se per tirar endavant. S’ha acabat el fatalisme, la resignació i anar a picar a la porta del veí malcarat per pidolar-li quatre rosegons de pa sec. Estem tips de perdre i ara és hora de guanyar.

El carrer ja el tenim. Ha arribat el moment que els nostres polítics piquin pedra als despatxos, en especial, a Europa. Però amb el suport del país que abans-d’ahir va envair els carrers de Barcelona ens en sortirem segur. Som-hi!