Marc Colell i Teixidó

A França els gestos i les formes sempre són importants. I el debat d’ahir entre Nicolas Sarkozy i François Hollande, l’únic cara a cara televisat previ a la segona volta electoral de diumenge, ho va deixar ben clar: control mil·limètric del torn de paraula, intervenció mínima dels dos moderadors i una posada en escena sòbria, en la qual el candidat socialista s’ubicava a l’esquerra de la pantalla i el conservador, a la dreta. Una bona manera d’encetar el meló.

Amb tots els sondatges que atribueixen al seu contrincant una victòria folgada, Sarkozy s’havia enrocat els darrers dies en la pretensió de realitzar tres debats temàtics. I, evidentment, per un simple càlcul de riscos, Hollande ho va rebutjar de totes totes. Té la victòria massa a l’abast de la mà. El dubte, doncs, era veure com Sarkozy administrava l’única arma que li quedava per mirar de capgirar les previsions. I no s’allunyà del guió, entre d’altres coses perquè no té gaire marge de maniobra.

El balanç del seu quinquenni és més aviat magre: increment de l’atur, reculada del pes de França a l’escena europea en benefici d’Alemanya, disminució del poder adquisitiu dels ciutadans, retallada dels efectius d’Educació, augment del dèficit públic… I davant d’aquesta realitat desoladora, i la pèrdua conseqüent de credibilitat del seu projecte, només li restava un as a la màniga: atiar la por d’una possible victòria socialista evocant la gestió que feren de la crisi els homòlegs d’Hollande a Grècia i Espanya. La tàctica sarkozysta, doncs, era aquesta: emprar una dialèctica agressiva per desestabilitzar l’adversari i impedir-li, interrompent-lo ara i adés, que exposés el seu programa. Ras i curt: crispar l’ambient. És la mateixa tàctica que tants bons resultats li proporcionà el 2007 davant Ségolène Royal, quan l’aleshores candidata socialista va caure en el parany de la crispació i començà a insultar-lo enfurismada. En aquell instant Sarkozy aconseguí guanyar-se l’aureola de persona mesurada per ocupar el càrrec de cap d’Estat.

Això no obstant, l’equip de campanya socialista aquesta vegada tenia la lliçó ben apresa. I François Hollande la va saber interpretar de pe a pa: no perdent mai la serenor, va resistir l’embat de l’agressivitat del president sortint, amb un domini de la retòrica que li va permetre mostrar-se tranquil i a la vegada contestar amb contundència, però amb sang freda, les provocacions arribades de camp contrari. En el fons era el que perseguia: projectar la imatge d’estadista i deixar que els nervis del contrincant el traïssin. La resta de la feina ja estava feta. I em penso que el joc li va sortir prou bé.

L’únic que podria aturar la victòria socialista diumenge és que Sarkozy arribés a aglutinar al seu entorn el vot del centrista Bayrou i el del Front Nacional, cosa que sembla poc probable. Primer, perquè la majoria parlamentària durant aquests cinc anys ha intentat erosionar una i altra vegada el projecte del MoDem. I, segon, perquè Marine Le Pen és conscient que, si Sarkozy s’ensorra, deixarà molt de camp lliure al seu projecte populista, al qual sigui dit de passada el mateix president ha contribuït a enfortir amb grans dosis de demagògia i irresponsabilitat.

Cal restar atents, però, al comportament electoral de bona part de la classe mitjana. Jo no sóc francès però en el temps que fa que sóc al país m’he adonat del profund desencís polític que aclapara aquesta franja de la població; tenen l’amarg sentiment que, guanyi qui guanyi, són sempre ells els qui acaben pagant els plats trencats. Si la dreta s’imposa, els sectors benestants són recompensats amb una baixada d’impostos i, si ho fa l’esquerra, beneficia un sector de la població que viu permanentment assistit. I, a canvi, la pressió fiscal que ha de suportar la classe mitjana, com més va, més feixuga esdevé. Aquest fet també explica part del succés del populisme de Le Pen.

Em fa l’efecte que el desenllaç de les eleccions de diumenge es jugarà més en el terreny simbòlic que no pas en l’ideològic. És a dir, tinc la percepció que una majoria de francesos ha arribat a la conclusió que Nicolas Sarkozy és un llast per França, que el càrrec de president de la República li va balder. No tant pel seu projecte polític sinó pel seu tarannà prepotent: anhel desmesurat de poder, aire de perdonavides, desinterès per la cultura, fatxenderia davant els adversaris polítics i els qui no pensen com ell, menyspreu cap a les classes populars, frivolitat en abordar segons quines qüestions… Sarkozy sembla ésser víctima d’ell mateix. Què n’ha quedat, d’aquell personatge que el 2007 prometia, a cops d’hiperactivitat, confiança en si mateix i energia, cruspir-se el món? Pura imatge, superficialitat, fum. Semblava tenir les (seves) idees clares i, a força de voler fer net i complaure ara l’un, ara l’altre, no ha parat d’incórrer en contradiccions i deixa una herència ben minsa. Per descàrrec de Sarkozy, és cert que la crisi brutal que ens fustiga li ha jugat a la contra, però quan hom governa no pot atribuir tots els mals a la conjuntura.

No sé si, en cas de guanyar, Hollande serà capaç de canviar de rumb. El panorama està prou empantanegat. El que sí que m’ensumo és que molta gent l’ha acceptat com un mal menor. I si els pronòstics es confirmen, haurà de pencar de valent per guanyar-se’ls. Només dos desitjos: primer, que la victòria d’Hollande escapci de debò el tàndem neoliberal Sarkozy-Merkel. Si no, aquesta política d’austeritat desaforada que colla els ciutadans del carrer acabarà d’enfonsar l’economia europea. I segon: tal com demanava Joan-Daniel Bezsonoff l’altre dia al seu mur del fèisbuc, si Manuel Valls finalment és nomenat ministre, li preguem que es recordi de la situació humiliant del català (i de la resta de llengües) a l’Hexàgon i hi posi remei, que al capdavall és la seva llengua materna.

Vejam què passarà diumenge.