EL FIL D'ARIADNA
Revista Literària en català
12 de novembre de 2009
Sense categoria
5 comentaris
VOLDRIA, d’Anna Maria Villalonga
Dedicat al meu tiet Jordi Esterri.
VOLDRIA
Un record traïdor dorm amagat.
Rere les marques del front, arrugues
velles que solquen la pell tèbia,
encara viva.
Una mà tremolosa. Sens respirar,
la vida que s’escola, sota la màscara.
Difícil d’engolir, maleït oxigen.
Ara n’hi ha poc. No arriba.
I uns ulls esbatanats. Ella es allà,
atenta. Al passadís, ben quieta,
dalla a l’espatlla i malalta de fam,
voraç, altiva.
I tu n’estàs al cas, com sempre.
He pres la teva mà, ossuda i tendre.
I la teva escalfor avui ha estat la meva.
Potser era l’últim cop.
Voldria…
Però què dic, voldria!
Ja no puc voler res.
Només a tu i la teva mà d’amor,
encara viva.
Anna Maria Villalonga
Novembre 2009
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bo de debò. Les arrugues amaguen records; guapo. L’escalfor seva ha estat la teva; guapo també. La dama voraç seguint l’imaginari popular hi està molt ben descrita i en el moment i lloc adequat. (Però jo la veig d’una altra manera més dolça; això és cosa més meva.)També he trobat molt emotiu l’últim vers: l’amor és exclusivitat, encara que sigui momentani. De debò, Anna Ma., m’ha agradat molt.
Gràcies, Narcís. Evidentment, està escrit amb el cor absolutament nu, absolutament exposat. Ahir el vaig veure, el meu tiet. Vam donar-nos les mans tota la tarda. I vaig pensar que potser seria l’últim cop. No ho sé. Però està molt malalt.
Hi ha ressons de tota la meva infantesa al meu cap, tota la nit pensant-hi.
En fi, t’agraeixo les teves paraules i valoro molt la teva opinió i que t’hagi agradat.
Una abraçada.
Els sentiments sempre s’expressen més bé amb les cadències del vers, eh? És molt més difícil explicar tot això que tu expliques en una prosa. I quina tendresa que ens fan treure de dins els ancians, oi?
M’ha agradat molt.
Sí, Vicenç. La veritat és que, en general, la gent gran em genera molta tendresa. En ocasions sembla que tornin a ser nens petits, que et necessiten tant… En fi. La vida és així, un cicle.
Gràcies pel teu comentari i per les teves fidels visites.
Anna M.
Avui ja no hi ets. Realment et vaig donar la mà per darrera vegada. Adéu, tiet. Seràs en el meu record per sempre.