De nostàlgies: la màquina d’escriure (Anna Maria Villalonga)

Quan ve un record, hom escriu quelcom com això.  

 

Anit, per una d’aquelles associacions d’idees que no tenen una explicació del tot clara, em van venir a la ment un sèrie de sensacions del passat. De seguida vaig pensar que serien força adequades per als entramats (lletraferits, de la lectura i de l’escriptura) que anem deslligant en aquest espai. I mai millor dit, perquè precisament ens trobem en el món d’Ariadna, on es tracta de resseguir pacientment el fil per poder arribar allà on ens porti.

El cas és que, asseguda enmig de la foscor, només il·luminada pel cercle de llum de la làmpada de taula i pitjant veloçment les tecles de l’ordinador portàtil, em va passar pel cap com escrivia abans (també molt de pressa, sempre he tingut dits ràpids) quan no existia la informàtica i ens havíem de conformar amb les màquines d’escriure.

La primera que vaig tenir me la va regalar el meu avi quan vaig complir 12 anys. Era una petita Lettera 32, de la casa Olivetti.

L’afer té història. Jo havia guanyat un premi de contes de Nadal de l’Ajuntament de L’Hospitalet (amb 11 anys). El conte s’havia hagut de presentar per triplicat. Com que jo no tenia màquina, el va mecanografiar la meva amiga María Luisa Ruiz, que també en presentava un. M’imagino que demanaven 3 originals, perquè recordo que va copiar tres vegades el meu i tres vegades el seu. Poca broma. Al final, jo vaig guanyar el primer premi i ella el segon i el meu avi es va ofendre molt quan la mare de la nena va comentar com de passada: “Mi hija se ha pasado los días escribiendo sin parar y luego sólo ha ganado el segundo”. Com si el jurat en sabés quelcom, d’això. Total, que el iaio va decidir que jo mai més no em trobaria en una situació com aquella. La seva Anna Maria, no. I va arribar la Lettera.

Em va durar molts anys. Era una de les meves petites meravelles. Amb ella vaig escriure moltes coses, però sobretot treballs acadèmics, fins i tot de la facultat. Si no m’equivoco, ara mateix recordo una monografia sobre “La Regenta”, que va merèixer un 9.5, i un treball de “La vida es sueño” també ben puntuat.

De mica en mica, vaig començar a utilitzar la màquina de la feina. Es tractava d’un gran avenç: una Olivetti elèctrica que anava que volava i que, lògicament, oferia molta més qualitat d’escriptura. Les lletres no ballaven en funció de la potència amb que hom polsava les tecles. Per tant, l’efecte era molt més uniforme. A banda, no calia fer tanta força i es passava més via. Això sí, res no et deslliurava de l’ús del paper carbó per a les còpies. Dits bruts, fulls bruts.

Al cap d’un temps van arribar els ordinadors. I tot va canviar per sempre.

Actualment, les màquines d’escriure són una mena de relíquia. Una antiguitat força reverenciada, tot i que encara hi ha escriptors (l’Espinàs, per exemple) que no fan servir altra cosa. Objecte de culte, de col·leccionista. Jo en faria col·lecció, si tingués espai. Encara recordo la Brother petita però boníssima (elèctrica, òbviament) que li vaig regalar al Manel tampoc no fa tants anys. I ara mateix em sento fatal perquè sóc incapaç de recordar si encara volta per casa.

Tenen quelcom de romàntic, les màquines d’escriure. Són com un eco. Un ressò que ve de lluny, però que ja no existeix. El clap clap de les tecles ha esdevingut irrepetible, perquè res no s’hi assembla.  Evoca tantes coses, tants anys de vida!
Lletres, paraules, frases. Pàgines, contes, poemes. Evoca l’avi i l’alegria de destapar el regal. I les imatges dels escriptors del segle xx. Caliu, novel·les. Literatura i solera.

No tornaran, les màquines d’escriure. Només espero, amics lletraferits, que allò que representen tampoc no arribi mai a desaparèixer.

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *