EL FIL D'ARIADNA
Revista Literària en català
De nostàlgies: la màquina d’escriure (Anna Maria Villalonga)
Quan ve un record, hom escriu quelcom com això.
Anit, per una d’aquelles associacions d’idees que no tenen una explicació del tot clara, em van venir a la ment un sèrie de sensacions del passat. De seguida vaig pensar que serien força adequades per als entramats (lletraferits, de la lectura i de l’escriptura) que anem deslligant en aquest espai. I mai millor dit, perquè precisament ens trobem en el món d’Ariadna, on es tracta de resseguir pacientment el fil per poder arribar allà on ens porti.
El cas és que, asseguda enmig de la foscor, només il·luminada pel cercle de llum de la làmpada de taula i pitjant veloçment les tecles de l’ordinador portàtil, em va passar pel cap com escrivia abans (també molt de pressa, sempre he tingut dits ràpids) quan no existia la informàtica i ens havíem de conformar amb les màquines d’escriure.
La primera que vaig tenir me la va regalar el meu avi quan vaig complir 12 anys. Era una petita Lettera 32, de la casa Olivetti.
L’afer té història. Jo havia guanyat un premi de contes de Nadal de l’Ajuntament de L’Hospitalet (amb 11 anys). El conte s’havia hagut de presentar per triplicat. Com que jo no tenia màquina, el va mecanografiar la meva amiga María Luisa Ruiz, que també en presentava un. M’imagino que demanaven 3 originals, perquè recordo que va copiar tres vegades el meu i tres vegades el seu. Poca broma. Al final, jo vaig guanyar el primer premi i ella el segon i el meu avi es va ofendre molt quan la mare de la nena va comentar com de passada: “Mi hija se ha pasado los días escribiendo sin parar y luego sólo ha ganado el segundo”. Com si el jurat en sabés quelcom, d’això. Total, que el iaio va decidir que jo mai més no em trobaria en una situació com aquella. La seva Anna Maria, no. I va arribar la Lettera.
Em va durar molts anys. Era una de les meves petites meravelles. Amb ella vaig escriure moltes coses, però sobretot treballs acadèmics, fins i tot de la facultat. Si no m’equivoco, ara mateix recordo una monografia sobre “La Regenta”, que va merèixer un 9.5, i un treball de “La vida es sueño” també ben puntuat.
De mica en mica, vaig començar a utilitzar la màquina de la feina. Es tractava d’un gran avenç: una Olivetti elèctrica que anava que volava i que, lògicament, oferia molta més qualitat d’escriptura. Les lletres no ballaven en funció de la potència amb que hom polsava les tecles. Per tant, l’efecte era molt més uniforme. A banda, no calia fer tanta força i es passava més via. Això sí, res no et deslliurava de l’ús del paper carbó per a les còpies. Dits bruts, fulls bruts.
Al cap d’un temps van arribar els ordinadors. I tot va canviar per sempre.
Actualment, les màquines d’escriure són una mena de relíquia. Una antiguitat força reverenciada, tot i que encara hi ha escriptors (l’Espinàs, per exemple) que no fan servir altra cosa. Objecte de culte, de col·leccionista. Jo en faria col·lecció, si tingués espai. Encara recordo la Brother petita però boníssima (elèctrica, òbviament) que li vaig regalar al Manel tampoc no fa tants anys. I ara mateix em sento fatal perquè sóc incapaç de recordar si encara volta per casa.
Tenen quelcom de romàntic, les màquines d’escriure. Són com un eco. Un ressò que ve de lluny, però que ja no existeix. El clap clap de les tecles ha esdevingut irrepetible, perquè res no s’hi assembla. Evoca tantes coses, tants anys de vida!
Lletres, paraules, frases. Pàgines, contes, poemes. Evoca l’avi i l’alegria de destapar el regal. I les imatges dels escriptors del segle xx. Caliu, novel·les. Literatura i solera.
No tornaran, les màquines d’escriure. Només espero, amics lletraferits, que allò que representen tampoc no arribi mai a desaparèixer.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La veritat és que com moltes altres aspectes de la societat actual tot evoluciona ràpidament. En el cas de la tecnologia, aquest fet encara es fa més palès.
Les màquines d’escriure en particular han quedat arraconades al col·leccionisme i poca cosa més, però si que és veritat que evoquen un munt de records i sensacions de temps pretèrits que ja no tornaran.
A banda de tots els aspectes que has mencionat, també cal recordar com s’havien d’esmenar les correccions de les errades, amb cinta correctora o bé amb líquid aplicat directament al paper. En fi…
Un petó.
Recordo les “Underwood”. N’havia fet servir, però he escrit molt a mà, i per a mi, era molt còmode de fer-me passar les notes a màquina. Durant molts anys he tingut la sort de tenir persones a l’abast per poder encarregar aquesta feina. També amb l’ordinador vaig començar tard per la mateixa raó, no m’agradava la Informática i em semblava que era cosa dels altres. Això si, cada vegada que visito un antiquari i veig una màquina d’escriure antiga, me l’emportaria a casa.
ai, sí, i el paper carbó, quin engorrrro..!
jo anava cada dissabte matí a aprendre’n a escriure a màquina, que de temps!
i que de records… el meu amic més amic en tenia una d’elèctrica i jo anava a casa seva a picar-hi feines.
per a la gent poqueta traça (com jo) és un gran què la informatització en aquest sentit.
Vaig apendre escriure en una màquina com la de la fotografía, amb aquelles tecles que necesitaves haver esmorzat i amb aquell so tant aixordador quan eren dues ó tres funcionant al mateix temps, tant diferent de la màquina elèctrica, que de tant suau escribies deu lletres de cop. Però és veritat que com l’ordiandor no hi ha rés; pots rectificar sempre que vols i aixó és un gran avantatge. També ting anyorança d’aquelles màquines, si pogués en compraria una pel gust de tenir-la.
Hola!!
Jo també vaig aprendre a escriure a màquina en una Underwood, d’aquelles enormes que havies de posar una força increïble!!
Però la veritat és que m’ho vaig passar molt bé. Vaig arribar a les 400 pulsacions/min i em van posar matrícula!! Era en una d’aquelles acadèmies del Poble Nou que eren en un pis… i encara sembla que vegi les professores! Quins temps!!
Després em va costar una mica passar a l’ordinador, perquè amb menys força corria molt més!!
Us deixo amb una curiositat: una obra musical per màquina d’escriure i orquestra d’en Leroy Anderson. Espero que us agradi!!
http://www.youtube.com/watch?v=ISvcQyNFqpY
Petons!!
ei! Jo també vaig aprendre a escriure a màquina amb una com la de la fotografia. Em sembla que durant un any només que estava apuntat a l’acadèmia. Recordo que per aprendre a escriure sense mirar hi havia un parell de màquines amb enganxines blanques que tapaven les lletres. Després van venir les electròniques i poc després els meus estimats ordinadors!
Va ser una època molt bonica, recordo que estava una hora aprenent a escriure bé a màquina i després jugava a escacs amb el propietari de l’acadèmia. Després vaig acabar en un club d’escacs i poc després als campionats de Catalunya! ohh! quins records!
i sempre em va fer mandra aprendre’n bé. Ho feia, i ho faig amb l’ordinador, amb dos dits (un de cada mà); no vaig a poc a poc, però tampoc molt de pressa. Potser tot plegat és perquè com realment m’agrada escriure és a mà. Els correus electrònics, els comentaris a blocs i fòrums i les proves per als estudiants ho faig directament a l’ordinador, però les noveŀles, contes i escrits al meu bloc els escric primer a mà, és a dir aquells escrits que són més creatius. Però no ho escric en qualsevol lloc; m’agrada un paper determinat (noveŀla en folis ratllats i contes i articles en unes llibretes amb el paper quadriculat). I l’estri amb que escric és molt important també, fins i tot el color de la tinta. Manies meves, ves.
Ara bé: jo també tinc enyorances de certes màquines d’escriure –al cap i a la fi, els escrits acabaven allí i ara a l’ordinador–, i a més tenen un no-sé-què que fa evocar imatges d’escriptors i de literatura.
Doncs, jo és de les coses que agraeixo del portàtil, vaig a més velocitat que si ho fes a màquina.
M’en recordo que amb nou anys, la superiora de les monges de l’escola-internat on estava, em va suggerir si volia fer un curs.
Llavors ja tenia visió de futur i vaig acceptar, sabent que en un futur em faria falta.
Tenien màquines com la de la fotografia.
Amb 15 anys vaig insistir a la mare perquè me matriculés en una acadèmia durant un estiu per millorar les pulsacions. 150-250 (no me’n recordo)
La veritat és que no vaig tan depressa com voldria, la meva impaciència és més ràpida i em fa accelerar més que el que puc teclejar XD
El propósit és millorar les pulsacions.
Per cert, encara tinc, una màquina d’escriure que em van donar, una olivetti.
Gràcies Anna, pel aquest record tan entrenyable.