Homilies d'Arinyó

ANTIPOÈTICA

                        Com na Mustior,

que somia bacanals,

però defensa el virgo

                        amb ungles i ullals;

si cal, arranca els ulls

als aspirants.

                        Com el conco, que conta

contalles als cucs

                        sense haver-lo posat mai en calent.

                        O

                        el borratxo que mor ofegat de cassalla,

                        inèdit d’Scotch.

                        Com l’amant semat que no liqua

                        de l’amor l’estany.

                        Cabró vocacional,

                        el cretí encretinat.

Així els poetes cagamànecs,

soterrats, ploraners bords,

 sota els murs clericals

corcats per la humitat

dels seus planys marians,

deixebles com són de l’eunuc que,

sense que ningú no li ho demanara,

infectà,

la veu del seu poble

per escriure les més sentides

necrològiques a l’ogre

delfí del cabdill,

per desgràcia de déu,

súmmum assassí del segle XX.

                           DIVISA

Mai no maleiré prou

haver nascut pobre i

en nació oprimida.

Encara com, mascle,

alienat de per vida.

          L’HOME

Via lliure, eunucs, que l’Home va.

Avui, com ahir, com demà,

deler sobirà:

ungir verges en flor

abrasides de desig.

Pits triomfants, ufanoses

caminen, si poden, escaldades,

panteix devorador,

destil·leria bullent el volcà

carnal d’imminent esclat.

Tuf d’albelló, cadàver corrupte

de sant Cast.