Homilies d'Arinyó

TUTORIA

Per si no en tenia prou amb tres alumnes tancats a la presó de menors i un altre a punt d’ingressar-hi, una font fiable m’alertà d’una possible canallada: la violació sistemàtica d’una alumna per part de son pare. Com que jo havia observat algun detall que m’havia cridat l’atenció, em vaig reunir amb la psicòloga i el cap d’estudis i activàrem urgentment el protocol intern.

Porte 13 cursos en aquest institut, 10 dels quals he estat tutor de 1r C o de 2n C. Aquests grups estan integrats bàsicament per emigrants i pels alumnes provinents del CAES. Maleïda dèria del cap d’estudis: encolomar-me tots els anys la tutoria d’un dels dos grups més problemàtics de l’institut. Pensant amb indulgència, puc concloure que m’hi posa perquè estic molt bregat i sobreviuré per maldades que em vinguen. Si fóra cregut, podria fins i tot assumir que em considera el més ben preparat per a tan complicada comesa.

            Uns altres dies pense malament i, paranoic, atribuïsc la designació nefanda a l’animadversió patològica que em té l’equip directiu en general i el cap d’estudis en particular.

            Finalment, algunes vegades considere una opció de síntesi: seria suïcida posar-hi un mestre jove i sense experiència perquè se’l menjarien. I no diguem, si fóra mestra i atractiva! A mi, en canvi, si s’hi produeix cap episodi de canibalisme, pitjor per als comensals: patiran una indigestió de mil dimonis. Quant a trencar-me els nervis, és impossible: fa anys que el meu sistema nerviós es limita a vegetar.

            Ara faré una confessió que potser els sorprendrà: si obviava el problema de l’alumna que investigàvem, feia anys que no havia treballat tan a gust en una tutoria. Tal vegada, mai no m’hi havia sentit tan bé com aquell curs: 2011-12.

            Tenia un total de 34 alumnes matriculats, però a l’hora de la veritat només assistien a classe dos xics i nou o deu xiques. Els altres eren absentistes. Uns, culturalment absentistes. Els altres, a causa de les problemàtiques més esquerpes: empresonament, drogues, famílies molt desestructurades, maltractaments, pares tancats, pares desapareguts, pares drogats…

            Jo sóc de Nova Madriles. Hi vaig nàixer fa més de mig segle i es pot dir que sempre hi he viscut. Des de ben xicotet he fet vida de carrer i m’he relacionat amb tota mena de gent. Açò si més no és el que creia fins fa uns anys.

            La sorpresa, la cruel sorpresa me la vaig endur quan m’hi destinaren.

            A l’escola de Faruest tots els alumnes portaven llibres i no tenien cap problema per participar en les activitats extraescolars. O si els tenien, no ho manifestaven: els pares s’estrenyien la corretja per una altra banda i no permetien que els seus fills foren discriminats pel seu baix poder adquisitiu. Al meu poble, en canvi, a més que es pateix fam, la meitat dels alumnes no tenen llibres i la situació familiar d’alguns és dramàtica.

            Aquest panorama és el que em vaig trobar abans de la crisi. Imaginen la realitat actual.

            Jo sabia que a Nova Madriles hi havia borratxos, malfeiners i drogoaddictes, com n’hi ha a tot arreu. Però ignorava que les seqüeles d’aquests vicis afectaren tants infants i adolescents. No havia reflexionat que portaven fills al món, i no poquets. Condemnats ja de bestreta a la marginalitat. M’hi vaig capficar i vaig arribar a una conclusió: sí que era de veres que jo m’havia relacionat amb molta gent, però pot dir-se que cap dels meus amics i coneguts no estava sota mínims. Les meues amistats i coneixences han estat sempre entre les classes mitjanes i baixes, fins i tot he tingut amics tècnicament pobres, però si més no han estat responsables i treballadors.

            Estem davant d’un problema universal, però jo ho conte ací i des d’ací, que és on ho veig i ho visc.

            A Nova Madriles hi ha una parella de destrellatats o de límits, posem per cas. Tenen dos, tres, quatre, cinc… fills, no debades la fecunditat i l’endarreriment mental solen fatalment encaixar. Doncs bé, en el supòsit que ell es mora o se’n vaja amb una altra dona més jove, abans d’un mes l’abandonada té una altra parella, que el primer que fa és prenyar-la de nou. I torna-li.

            He aportat un exemple molt esquemàtic, però s’hi produeix amb una freqüència tan exagerada que fa feredat.

            Llavors, ¿puc jo, ni ningú, judicar els alumnes provinents d’aquest submón si tenen un despertar a l’adolescència brutal?

            Per descomptat, tots els meus tutoritzats no tenien un ambient tan hostil a casa, però com a mínim la meitat, sí.

            Els pares de dos o tres estaven a la presó; una desena eren alcohòlics o drogoaddictes; 20 o 25 estaven aturats… Se’ls notava en la roba i en el material escolar, en molts casos inexistent; se’ls notava en els organismes famèlics. A la fi, només n’hi havia tres o quatre que no tenien problemes familiars greus.

            La meitat de la classe eren emigrants: sud-americans, àrabs i de l’est d’Europa. Van deixar els seus empobrits països per trobar ací un futur millor.

            Tinc un alumne que, amb dos anys, va presenciar com li tallaven el cap a son pare.

            Una altra va patir la irrupció dels paramilitars a casa i encara tremola quan sent trucs a la porta.

            El pare d’un alumne pega pallisses per encàrrec i de tant en tant el tanquen.

            N’hi ha un que son pare és propietari d’un puticlub barat. Aquest alumne té nou o deu germans, cadascun d’una mare diferent. L’àvia paterna en té cura fins que acompleixen 16 anys. Després s’han de buscar la vida pel seu compte.

            Cada biografia és una pel·lícula de terror. Una baixada a l’infern.

            Els pares d’una alumna georgiana tenen tots dos carrera. Ella és farmacèutica. Té moltes varices doloroses a les cames i cada dia li és més difícil trobar feina de netejar cases. Ell és enginyer industrial i ja fa dos anys que no treballa. Abans anava a collir, però ara només contracten els joves, que cullen molt més ràpid.

            Alguns alumnes m’han explicat el primer viatge des del seu país fins a ací. Una xiqueta lituana tenia quatre anys. Els seus pares la feren pujar al cotxe, mogueren i tres dies més tard van arribar a Nova Madriles. No li havien dit on anaven ni per què.

            Els armenis tardaven quatre dies a travessar Europa amb autocar.

            Un xiquet de vuit anys vingué sol des de Mèxic. El van registrar exhaustivament al tres aeroports: al de Mèxic, a Madrid i a València.

            Els alumnes que hi arribaren fa set o vuit anys es feren el compte que ací lligàvem els gossos amb llonganisses. I s’hi aviciaren. Venien de països devastats per les guerres. I la fam. Ara, quan els seus pares els diuen que hauran de tornar-se’n, no ho volen de cap de les maneres. Encara se’n recorden de les privacions que hi havien patit. Ací, almenys, hi ha Càritas, i la possibilitat de viure durant set o vuit hores diàries una esplendorosa realitat virtual.

            El dia a dia dels seus pares és molt diferent: Internet i la televisió no els ajuden a portar el jornal a casa. Fa pocs anys van viure una realitat similar a la que es comença a viure ara ací i s’esgarrifen només de pensar-ho, tan lluny de casa. Atur, pobresa, misèria, fam, convulsions socials, odi racial, fer les maletes…

L’únic positiu d’aquells dies va ser que la psicòloga descartà que la meua alumna fóra objecte d’abusos sexuals per part de son pare.