Homilies d'Arinyó

1

DESESPERAT DE LA VIDA

30 de juliol, dijous

7 h. 15 min.

Estic que m’encenc. Jo no he estat mai home d’una sola dona, tot i que he patit períodes en què no n’he tinguda cap. D’ací la doble desesperació: temporal, per la sequera actual d’amants; i perenne, recialla de quan pensava que moriria verge.

            Tinc set dies lliures per redreçar la situació. Iniciaré les activitats a les 8 del matí, en què m’alçaré del llit sense pensar-ho a fi de no caure en el vici solitari. Esmorzaré copiosament, baixaré al bar a prendre cafè i ja seré a punt per a l’amor. O per a remar, no vull fer-me mala sang. Si de matí elles tenen son o obligacions laborals, ofegaré la neurosi tonificant la musculatura, bronzejant-me i alimentant la vista.

            Les vesprades, pete qui pete, les esmerçaré únicament en la meua vocació.

No era adolescent encara quan es va produir un fet que em va marcar per sempre més. Vaig llegir en edició sud-americana les obres completes del Marquès de Sade, immillorable bateig intel·lectual. No he tornat a ser persona. Els meus amics també se la pelaven a la nit, però durant el dia pensaven en unes altres coses, tenien uns altres interessos. Jo, no. Jo ja no he tingut mai cap altra dèria. Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, hivern i estiu, sotmès a la follia eròtica.

            Més dades dels meus tretze anys. La mare Natura s’hi va encruelir. Rabassut, rodanxó i vergonyós, el tret de gràcia va ser la miopia galopant i una pèrdua significativa de cabell.

            Sort de la mà dreta, que no em va fallar mai.

            Tinc gravat a foc un fet de l’època. Una nit vaig baixar a tirar les deixalles i al descampat d’enfront de la meua finca vaig veure –el que havien de veure els meus pobres ulls en el futur pròxim!- dos companys de classe que intentaven fer-li-ho a una gata. Com sona. Un parell d’anys més grans que jo, el qui ho provava en aquell instant era lil·liputenc. Havia flectit les cames i el seu sexe i el del pobre animal eren a la mateixa alçària. <>, l’amoixava per confiar-la. L’altre, que li donava consell i suport moral, tenia cara de depravat. Devia ser també un viciós de la masturbació.

Teníem botiga d’articles platgers i de pesca al Grau de Gandia. Sempre ens havia anat bé. Sobretot a mon pare, que, dots comercials a banda, tenia un ull clínic infal·lible a l’hora d’escollir les dependentes. De jove devia beneficiar-se’n alguna de franc, supose; com més vell es feia, però, amb més generositat havia d’agrair les hores extres. Fins que la vessà per partida doble.

            De primeries va ensopegar amb una gata maula que, conxorxada amb el promès, el va esprèmer de valent sota l’amenaça de denunciar-lo per violació.

            L’altre cas va ser pitjor: ella només tenia quinze anys i no li baixava la regla. Morena de pell, minifaldillera extrema, cintura de ballarina, cul contundent i uns llavis i unes mamelles d’infart, pertanyia a una de les famílies més desestructurades del Grau. Gent de got i ganivet, que no dubtaren a fer pinya per exigir una compensació econòmica milionària. <>, intimidà l’emissari a mon pare.

            L’incident em va salvar: estava tan obsedit per aquella xicona que qualsevol dia l’hauria violada al magatzem, el meu teatre d’operacions. On només s’hi representaven drames. D’estiu la figa crida el piu, proclama el refrany. Devien cridar el dels altres, perquè el meu, guardià de l’harem, ninguna no el reclamava.

            L’emprovador era en un racó. Els seus envans eren cortines i, si no em vaig morir del cor aquells anys, no em moriré mai. Em vaig desullar de veure culs, pits i parrussos, vaig embogir de desesper. Havia arribat a córrer-me damunt, paralitzat de cames i de ment davant l’obra magna de la Creació.

            Com que ja era bord, havia penjat un pòster ben suggerent en cada cortina per la part de dins: Rock Hudson, Marlon Brando i Paul Newman. La unanimitat era abasegadora: totes es despullaven de cara a aquest últim, que anava sense camisa. En el seu honor s’acaronaven els pits, se’ls premien, es xuclaven els mugrons, abans de dur-se la mà al sexe pelut, on el dit del mig acariciava rítmicament el clítoris i tot seguit lliscava vagina endins. Quan es giraven per oferir-li la gropa, Marlon i Rock les veien de cara.

            (Aleshores les grosses em feien por. Si estaven de cul a mi, tremolava per si es tiraven un pet i em mataven. Paüra que ara he traslladat a les beates, per si tufegen a encens passat.)

            Tanque els ulls i em revénen com un llamp les carns esclatants. Mire una dona pel carrer i de seguida la tinc despullada: cuixes, natges, el triangle púbic, el mamellam…

            Algunes deixaven als emprovadors els bikinis que no els agradaven i jo m’apressava a ensumar-los i a refregar-me’ls pel sexe. Una vegada una francesa se n’anà amb el banyador posat i hi deixà les bragues. Estaven calentes, humides al centre. Les vaig olorar tan intensament que gairebé vaig desmaiar-me. D’aleshores ençà n’he ensumades moltes, però aquella flaire de marisc tan penetrant…

            Mon pare m’havia sorprès espiant les clientes més d’una vegada i no m’havia renyat. De segur que ell venia a fer el mateix. Les dependentes també estaven al corrent de les meues peripècies. Muts i a la gàbia. El pacte de silenci comportava que jo me n’eixia del magatzem quan algun tio bo feia servir l’emprovador. En aquests casos mon pare les controlava amb severitat de marit gelós.

            Reviure les misèries del passat no és la millor motivació per posar-se en moviment, ara que tot està per fer, ara que tot és possible. Recollons!

Estic receptiu a qualsevol novetat, però per tal d’amarrar al màxim i no dispersar les forces em centraré bàsicament en Mabel, Emma, Eva, Montse, Càdia, Mar i Mònica. Amb tres he ascendit al setè cel. Amb les altres quatre encara jugue a conillets a amagar pels boscos del Paradís. L’encalç de la fruita prohibida és l’energia que mou el món.

            Mire el rellotge i veig que està a punt de començar la setmana sexual. Ara bé, jugador d’avantatge com sóc, ja fa dos dies que busque la volta a Emma.

            -Que em faràs un massatge? A mi! –es va escarotar en la primera escomesa.

            La seua eixida de to em disgustà; però, com que no podia materialitzar res perquè tenia casa plena, no en vaig fer més cabal.

            Ahir de matí, quan encara hi havia la família entre peus, vaig tornar a abordar-la, bé que no recorde exactament amb quines paraules. Tinc la tensió baixeta i fins que no em fa efecte el primer cafè del dia estic mig zombi. Per tant no m’estranyaria gens que li haguera entrat massa bruscament. Ho dic perquè la seua resposta va ser:

            -Quin home! Això no és seriós, gens seriós. M’havien contat coses de tu, però no m’ho creia…

            Al capdavall ho sap tot de mi. O quasi. Jo, d’ella, també.

            Em disposava a replicar-li, però em deixà amb la paraula a la boca, girà cua i se’n va entrar al forn on feineja.

            D’ací uns minuts tornaré a la càrrega; ara ja, amb l’artilleria pesada. En el cas que l’acció fructifique, he de reconèixer que gran part del mèrit serà teu, Mabel, que al principi de la nostra relació la vas elegir com a confident. Ah, tant de bo sonara ara mateix el telèfon i fores tu. Tu i la teua voracitat insaciable reclamant la meua fam. No hauria d’iniciar amb tant d’afany aquesta setmana desesperada.