LIZONDO: UN REGAL DEL CEL
EL TRIANGLE Núm. 80 (Barcelona, agost de 1991)
Al País Valencià ens consta que hi ha molts catalans de bona voluntat que estan preocupats pels atacs a la llengua catalana que ha perpetrat, perpetra i perpetrarà Vicente González Lizondo, primer tinent d’alcalde i responsable de les àrees de Cultura i d’Urbanisme de l’Ajuntament de València.
Per començar, moltes gràcies per l’interès que es prenen, però no s’hi capfiquen gaire perquè no arribarà la sang al riu, si més no per culpa de González Lizondo només.
Mesurem a pams. És indubtable que, des de sant Vicent Ferrer, no havíem tingut ací un polític amb tant de coratge i ganxo populista com aquest senyor, bo i exceptuant un altre Vicent, don Vicente Blasco Ibáñez, que creava vertaderes commocions socials amb el seu radicalisme republicà, anticlericalisme a ultrança i socialisme utòpic. (Quina trinitat vicentina! Deu ser el nom el qui fa la cosa o al revés? A què esperen els astròlegs i els heraldistes per il·luminar-nos sobre el tema?)
Ara bé, com que de polítics nefastos n’hem patit, en patim i en patirem pels segles dels segles –no debades la bogeria de l’electorat és incomprensible per als humans assenyats-, més val agafar-ho a bones i, mal per mal, mirar de veure el sentit positiu de la cosa.
Per exemple, la notorietat. Als mitjans s’ha parlat més de València en els sis primers mesos que aquest senyor és diputat al parlament espanyol que no en totes les anteriors legislatures juntes. Va començar oferint una taronja al president del govern, acte que va fer baquejar de riure ses senyories fins a l’espasme. En una altra ocasió es va destapar amb un gargall que més val no parlar-ne. I no prou content, un dia que Felipe González i ell pixaven de costat, la mamprengué a referir al president els greuges que patim els valencians i li va produir cistitis de tant de destarifo. O potser no eren tot destarifos.
Del que no hi ha dubte és que és un home que els té molt ben posats i allò que pensa ho diu. Però quin és el seu pensament?, ens podríem preguntar. I de segur que ens costaria arribar a alguna conclusió, perquè pensa realment?
A propòsit del seu grau d’intel·ligència, un diari pretesament demòcrata del País Valencià sol fer-ne broma a diari. Una de les últimes relliscades que li retreien és que va haver de preguntar als seus assessors per què no valien el mateix preu les entrades del Palau de la Música quan hi havia música de cambra i quan n’hi havia de simfònica. De tota manera, quan li van explicar que no costava el mateix contractar una orquestra simfònica que un quartet de corda, posem per cas, diu que ho va entendre prou ràpidament. (En fi, llegenda o no, a molts pobles valencians es parla de regidors de cultura que han manifestat als lletraferits locals que els abelliria saludar personalment Ausiàs Marc…)
Així doncs, es fa molta barrila sobre la seua incultura, però jo opine que ase del tot no deu ser-ho. No ho pot ser des del moment que ha arribat a multimilionari partint gairebé de zero. També és de veres que algú explica off the record històries inquietants sobre la gènesi i el desenvolupament fulgurant de la seua fortuna; però, com que jo d’això no en sé res, callaré.
Lizondo farà més mal que una pedregada en l’àrea de Cultura, això està més clar que l’aigua. Amb tot, els seues predecessors tampoc no s’hi van lluir massa, que diguem. Fins i tot si actua amb prepotència té amb qui emmirallar-se.
Parlem ara de coses més concretes. Lizondo, que jo sàpia, no va enviar la guàrdia civil perquè precintara els repetidors de TV3 al País Valencià.
Lizondo no ha disposat que l’escola valenciana siga l’escola espanyola i espanyolista que és.
Lizondo, per si vostès no ho sabien, no ha donat el vist-i-plau perquè el 95% de la programació de Canal 9–Televisió Valenciana siga en castellà.
Lizondo no és tampoc el responsable que la nostra senyera haja estat edulcorada amb una franja blava. Ni tampoc no ha estat ell el qui ha batejat el nostre territori com a Comunidad Valenciana; quina coentor!
Evidentment, ell no li va canviar el nom a la llengua catalana quan es va redactar l’Estatut valencià; entre unes altres coses perquè no era parlamentari.
Parlant d’estatuts, ell i el seu grup, aleshores inexistent, no van introduir en la Constitució espanyola l’article que prohibeix la federació d’autonomies.
A tot açò, si des del seu càrrec d’ara afavorira els seus amics constructors, que tant l’estimen sobretot en les campanyes lectorals, no seria ni el primer ni l’últim a actuar així. I no diguem si apareguera cap germà seu amb despatx propi en la Casa Consistorial… Quin luxe: emularíem els polítics importants!
No, catalanes i catalans del Principat: Vicente González Lizondo, fabricant de les brotxes El Greco, no enfonsarà tot sol la llengua, la cultura i la nació catalanes al sud del Sènia; però no serà per falta de ganes, que li’n sobren! Ni tan sols no l’enfonsaran la resta de partits parlamentaris junts, cadascun amb el grau de responsabilitat que li correspon. En tot cas, els seus dirigents, que fan mans i mànegues per esborrar-nos del mapa com a valencians –la nostra manera de dir-nos catalans, segons Joan Fuster-, no ho veuran pas. Ni ells ni els seus fills. Quant als néts i els besnéts, són figues d’un altre paner.
Tanmateix, retornem a Lizondo –conegut popularment com el Brotxa, Naranjito i Bocatorta- i la seua dèria perquè els escrits del MIA de València apareguen en aquest valencià bord que s’han inventat els seus amics de l’Haca-dèmia d’Incultura Valenciana. Pensem per un moment que el batlle de Segòvia declarara que pensava escriure les notificacions oficials en un castellà que no fóra el de la Real Academia. No cal fer massa política-ficció: si no era afusellat a l’acte, poc hi faltaria!
Ara els pregue que em permeten una consideració lingüística: respecte de la normativa, la modalitat vicentino-gonzález-lizondesca no és més irreverent i perniciosa que el català light. I si a algú li pica que es rasque.
Arribats en aquest punt, vull dir per acabar que González Lizondo, al meu entendre, pot ser bàsicament el següent:
En resum: Franco continua viu entre nosaltres. Si ací la situació es torna irrespirable i s’hi produeixen pallisses, atemptats i fins i tot algun crim, tots en serem responsables. Tots. Vostès i jo els primers, per saber que podia passar i no haver fet res, o molt poc, per evitar-ho. I encara que la situació no es degrade més del molt que ja ho està, ¿qui ens rescabalarà mai de les tones d’amargor que ens produeix saber que hi ha milers i milers de valencians que, enganyats o no, han votat aquest individu i, fanàtics, s’apuntarien amb ell a un bombarder?
Una prova irrefutable del catalanisme radical de Lizondo és que els mànecs de les brotxes El Greco es fabriquen a Sant Pere de Torelló (Osona).
Uns anys després del seu òbit, la premsa es va fer ressò d’uns deutes astronòmics, que havia deixat aquest heroi del blaverisme. Alhora ens assabentàvem de qui els va pagar –amb els diners de tots- i en canvi de què.
El blaverisme –ho dic ja perquè no se m’oblide- és una de les disfresses que usa l’espanyolisme a casa nostra. L’objectiu prioritari d’aquest és acabar amb totes les realitats nacionals de l’estat que no siguen l’oficial: castellano-espanyola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vinga, ja qeu no anem a aguantar els sermons de tota la vida, estem disposats a continuar sentitnt-ne de nous, co ara aquest. A l’espera dels següent, pare Vicent.
Fusterianament