Emigdi Subirats i Sebastià

En la imatge podem veure l’Albert Ribera, diputat nacionalista espanyol i anticatalà, tapant-se els collons i la titoleta (com diu el meu fill de 5 anys). No he entès mai perquè es diu allò de tapar-se les vergonyes, ja que ningú no s’hauria  d’avergonyir de cap part del cos i molt menys d’aquestes dos parts tan importants del nostre organisme. Hi ha moltes més coses que em fan sentir vergonya aliena, precisament.
Fent ús d’aquesta paraula tenim el darrer espectacle del mític grup valencià Al Tall, “Vergonya, cavallers, vergonya”, en què homenatgen la figura del rei Jaume I i ironitzen sobre la situació cultural a les comarques meridionals del país. Cal cosa més esperpèntica que ordenar que l’assignatura d’Educació per la ciutadania es faci en anglès, per evitar que s’ensenyi ètica ciutadana amb la llengua de la terra i els xiquets i les xiquetes entenguin alguna cosa?
I continuant amb la vergonya aliena, què hem de dir d’aquests senyors del premi Planeta que han cobert de milions un lluitador fanàtic contra la normalització de la llengua catalana: un mentider compulsiu, propagador de missatges dogmàtics i anticatalans arreu. Un d’aquests impulsors del manifiesto de la vergonya (de nou), amb el qual han anat escampant tota mena d’infàmies finançades per un canal de televisió privada i un rotatiu d’àmbit estatal d’ultraanticatalanitat. En moltes ocasions m’he comprat la novel·la guanyadora d’aquest milionari premi (no sempre sinònim de qualitat) en la versió traduïda al català, ja que si puc m’agrada estar al dia d’aquestes novetats literàries. En aquest cas no sé si el relat serà o no de qualitat, senzillament l’autor és autènticament deplorable i no m’interessa gens ni mica allò que pugui transmetre. L’editorial gegant ja es pot estalviar les despeses de traducció ja que no crec que hi hagi gaires lectors en català interessats amb una obra d’aquest individu sinistre per a la nostra llengua i cultura. Ja en tenim prou amb la seua difamatòria activitat pública, que arrossega odis a munts en contra de la catalanitat. Ni el seu nom penso escriure, pels fàstics que em dóna fins i tot sentir-lo.
JM Lara, quin altre moixó!, llavors, ha premiat un enemic de Catalunya, com a exemple d’empresari botifler que acostuma a obstaculitzar els projectes que beneficien culturalment i econòmicament el país, ja que ell és un agent al servei del país del costat.
Botiflers i espanyolistes van fent camí plegats. Això sí, no m’imagino el milionari senyor editor (poderós empresari que mou els fils de la política catalana i de quina manera) amb una foto com el “guapo” del boadellista Ribera tapant-se els genitals i el penis (al meu poble ho diuen amb les paraules del primer paràgraf). De fet, aquest senyor es deu tapar les “vergonyes” perquè no es gaire afortunat físicament (repeteixo, quin nom més absurd per parlar dels collons i de la fava, també dita sigala), però de vergonya no n’hi queda gens ni mica…