Abans de començar aquest article vull aclarir un concepte que molta gent tant de parla castellana com de parla catalana no ho veuen clar, i és que una família de parla catalana, encara que visquin o es trobin fora de Catalunya, entre ells sempre es parlaran en català; i pel contrari, una família de parla castellana que visquin a Catalunya, encara que parlin un català perfecte, entre ells es parlaran sempre en castellà; això es un fenomen normal que els que no han estudiat psicologia del llenguatge, o viuen en un país on només es parla una sola llengua, no els hi entra a la closca.
Abans de continuar vull fer un parèntesis i explicar unes anècdotes rigorosament certes i d’actualitat, viscudes per un amic en un viatge recent per Castella.
Estaven un grup de tres matrimonis asseguts en un bar en una ciutat de Castellà (la vella) i parlant entre ells en català. De sobte se’ls hi presenta un senyorás, molt ben arriat i amb to superb els hi diu: < Hablen en espanyol porque ustedes estan en nuestra casa.> En un altre cafè de la mateixa ciutat, se’ls hi acosta un senyor també molt ben vestit, però amb molt de respecte els hi diu: < perdonen; ¿puedo hacerles una pregunta?> Els catalans varen respondre: si señor, Vd. Dirà: i va respondre: < Es que Ustedes en Cataluña hablan siempre en catalán? L’home es va mostrar correcte i respectuós, però això demostra la ignorància que existeix a España. Per conèixer la situació en que ens trobem a Catalunya s’ha de sortir de casa.
També vull comentar que es donen casos a Catalunya, quan hi ha confiança i bona comprensió entre persones, que uns parlen Castella i els altres contesten en català, i a la inversa; i ningú s’ofèn, doncs aquí es un fet normal que fora de Catalunya no ho entenen; aquí no tenim cap problema lingüístic. El problema el munten des de fora de Catalunya; aquí practiquem la veritable democràcia lingüística
El fet normal es que aquí a Catalunya una persona parlarà amb el seu interlocutor sigui familiar o no, amb la llengua en que es varen parlar la primera vegada. Això es un fet indubtable.
HI ha una branca del saber, que és la lingüística, que malauradament, no és corrent trobar tractats de divulgació o articles periodístics que parlin sobre temes del llenguatge. I si el gran públic ho conegués, veurien que no són temes tan àrids com sembla. El llenguatge és l’exteriorització del pensament. Quan pensem, parlem mentalment en la nostra pròpia llengua. Una persona pot parlar perfectament una llengua forana, però quan medita, quan reflexiona ho fa en la seva llengua. La llengua va lligada irremissiblement, diguem-li, a l’esperit o la psique, o als sentiments d’ una persona; en aquest sentit jo no admeto de cap manera el bilingüisme. És molt corrent el cas d’una família d’un infant que a casa, com que viuen fora de Catalunya, el pare que no es català li parli en castellà i la mare que es catalana li parli en català, doncs així quan venen a Catalunya de vacances el nen no se sent estrany amb les familiars i la gent del poble.. I també el cas que els pares li parlin tos dos en castellà i l’avia li parli en català, perquè viuen fora de Catalunya. Sembla que en aquest cas seria un cas de bilingüisme. Jo interpreto el bilingüisme com un fet utilitari. Una persona pot parlar correctament varies llengües però quan te un sentiment profund, quan reflexiona ho fa amb una sola llengua , que ha de ser la llengua materna.
I ara ve la qüestió on vaig a parar. La gent castellana, naturalment fora de Catalunya, molt sorpresos diuen : “los catalanes entre ellos hablan en catalán” . Ells i en general la gent que només coneixen una llengua, i més encara si es tracta de una llengua d’àmbit estatal, no es fan el càrrec que per la gent catalana la seva pròpia llengua, amb la que pensen, es lamenten i els que resen, resen, és a dir és la llengua dels seus propis sentiments. Com jo dic sempre la llengua va lligada fortament a l’esperit. I hi ha un fet que en general la gent de fora de Catalunya, que només coneixen el castellà no entenen que aquí la gent parla sempre al seu interlocutor amb la llengua amb la que varen parlar el primer dia que varen entrar en contacte. Així a una persona de parla castellana, a un català li costarà molt i no podrà parlar-li en català, encara que l’altre el parli perfectament, si el primer cop varen començar a parlar amb castellà. I també hi ha un fet que ens va molt malament, és parlar en castellà a un familiar o amic amb el que tota la vida li hem parlat en català. Jo conec personalment un cas d’un matrimoni tots dos catalans de soca-rel, que entre ells parlaven en castellà i en canvi als fills, nens petits, tots dos pare i mare els parlaven en català. El motiu era que de joves amb les sortides els dies festius amb un grup de parla castellana, es varen conèixer parlant castellà; no varen poder canviar de llengua; varen festejar en castellà, es varen casar en castellà i suposo que la nit de nuvis la varen celebrar en castellà; això fora i dins de Catalunya, hi ha molta gent que no els entra al cap. Ara passo al bàndol contrari. Hi ha molta gent catalana que comenten que una certa família no catalana, que porten molts anys a Catalunya i que tots ells parlen un català col·loquial, perfecte com un nadiu del país, parlin entre ells, en família en castellà. Doncs és el mateix cas d’incomprensió com en el cas contrari. I ara hi ha una idea, inclòs d’algun català que ha arribat a dir que Catalunya és bilingüe.Això és una idea completament estúpida i de gent curta de gambals. Conec infinitat de gent catalana que parlen francès, anglès, alemany, sense ser professionals de les llengües, ni d’alt nivell intel·lectual.. Si miréssim les llengües que es parlen a Catalunya avui dia, hauríem de dir que és un país poliglota o multilingüe. El fet és que a Catalunya tots els catalans parlen el castellà perfectament, llevat de la pronunciació de les vocals, més obertes o més tancades, en relació al castellà. I gran quantitat de gent d’altre regions que han vingut a Catalunya, que parlen un català sense accent de gent forana.
En resum, a Catalunya la gent són monolingüe catalana que parlen perfectament castellà, i hi ha gent monolingüe castellana que parlen perfectament català. Però es normal que una família d’origen no català encara que parlin un català correcte, entre ells es parlin en castellà. I també és correcte que una família catalana encara que sigui a fora de Catalunya , que entre ells es parlin en català.
La llengua del país, és la catalana, l’altra l’han portat de fora i sovint amb violència. En resum a Catalunya parlen castellà els forans que no han après el català o que no el volen parlar perquè son irreconciliables i durs de closca, i els catalans, que amb aquests els parlen en castellà per cortesia o per evitar-se enfrontaments. Doncs a Catalunya ja varen tenir prou, amb la derrota del 11 de setembre de 1714 , quan en Felip V amb el decret de nova planta del 1716 va abolir els furs a Catalunya i a tota la corona d’Aragó, ja va donar ordre a les autoritats de prohibir la llengua, però “a poc a poc” i amb tacte, perquè la gent no se’n adonés; després varen venir les prohibicions de la llengua catalana, durant la dictadura d’en Primo de Ribera i de l’època del franquisme, i jo que encara que no sóc català d’origen, sinó, de naixement, ho entenc perfectament; és el que penso, que gat escaldat té por de l’aigua freda.
Lo Timbaler Del Bruc
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És ben cert que molts espanyols pensen que els catalans enraonem sempre en espanyol («com tot el món», com deia un seleccionador de futbol), i que el català nomérs el fem servir com a passatemps o directament per fer-los la guitza. El problema és que, tal com anem, això començarà a ser cert en part: fa un parell d’anys em trobava jo amb tres o quatre nebodes meves i vaig sentir que parlaven espanyol; quan els vaig demanar «per què no enraoneu en català?» es van posar ben contentes i van començar a mirar de descobrir quina feia menys faltes… no era que es posessin a enraonar normalment en català, era com si s’haguessin posat a jugar al parxís!