La meua padrina sempre diu que al món hi ha tres tipus de persones: homes, dones i cuiners. I, collons si té raó. A casa tenim restaurant, d’aquells de tota la vida que en diuen, i per la cuina hi he vist passar molts cuiners, tants que molts ja ni els recordo. Persones molt diferents, però amb un tret comú que aporta a la personalitat de cadascun d’ells el fet de ser cuiner, la mala hòstia i la prepotència. Evidentment, les coses han anat canviant en els darrers temps, abans els cuiners vivien tancats en les catacumbes dels restaurants, en llocs bruts i foscos, i és clar, l’única manera de sobreviure a aquell estat d’abandó i oblit era fer-se notar, i els crits i els cago-en-deus sonaven contínuament, sobretot contra l’altra part de l’equip del restaurant, el servei de sala. Jo he vist volar peces senceres d’entrecot, olles, paelles i tot tipus d’estris, per sort no ha passat mai res de greu. El millor amic dels cuiners d’aquella època era el vi, la cervesa i el brandy, i no exactament per cuinar.
Quan entrava un nou cuiner, generalment jove, a treballar, la novatada que se li feia era tant bèstia que a partir d’aquell dia ja no faria res més que cagar-se en déu i esperar l’arribada d’alguna altra víctima per poder-lo putejar igual que els més antics feien amb ell.
Ara, les coses han canviat una mica, hem passat de la mala hòstia a la prepotència. Ara els cuiner ja són algú, de fet és creuen els més importants del món. Ja no estan tancats en les fosques cuines d’abans. Ara estan de cara al públic, que es vegin els artistes! Ara són els reis del mambo! Segueixen "cuinant" amb cervesa i amb vi, hi ha coses que no canvien, i segueixen putejant tant com poden els que estan per sota seu, no sigui que algun dia els hi fotin el tro, per molt que s’omplin la boca amb discursos sobre el seu art amb l’excusa d’obrir-se als demés.
Abans eren uns dèspotes, malparits, però feien la seva feina. Ara hem d’estar tots pendents de la seva inspiració, fins al punt que no us estranyi veure algun dia a la porta d’un restaurant: Tancat per falta d’inspiració del cuiner. Tornarem a obrir tan aviat torni del Congrés de Gastronomia, o s’acabi de llegir l’últim llibre del Ferran Adrià. Disculpin les molèsties.
Ramon Aytés "la ramoneta"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que s’ha anat d’un extrem a un altre.
Ara, hi ha una càrrega de tonteria en aquests cuiners de disseny, que no te l’acabes d’una tirada.
Normalment, tanta inspiració, tanta creació i tanta collonada seveix per amagar que no saben fer un ou ferrat com toca. Jo n’estic fart de veure restaurants de suposat disseny. No són més que una kk disfressada. Però kk a tots els efectes.
Quin és aquest resturant que dius que és de tota la vida? El recomanaries?