Ser Català, sentir-se Català, és alguna cosa més que ser membre d’una comunitat, o això és el que pensava fins ara, ser Català és tenir una història forjada a base de molt sofriment, ser Català és tenir una llengua i una cultura i unes tradicions que ens són pròpies, i defensar-les com han fet els nostres predecessors, ser Català és sentir la terra, és sentir-se orgullós dels nostres pobles, dels nostres rius, de les nostres muntanyes, de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó, ser Català és lluitar per la nostra llibertat, per la llibertat del nostre poble a escollir lliurement el seu futur, lluitar per que els nostres fills siguin ciutadans d’un país sobirà, més pròsper i més just. Jo, crec en tot això, hi aspiro, treballo cada dia perquè no se’ns oblidi qui som i d’on venim, i el més important, on volem arribar. Però d’un temps ençà, hem sento decebut, derrotat, faltat de coratge, enganyat, humiliat, per la nostra classe política, i gran part de la nostra societat civil. Estava acostumat a sentir-me vexat, enculat, empalat, pels Espanyols, però mai m’havia sentit tan abandonat, com ara, pels de casa. Mai he sentit vergonya de ser Català, però començo a tenir els meus dubtes que no arribi a sentir-ne.
Per no anar més lluny, avui mateix llegia a l’Avui, que la delegació Catalana torna convençuda de la reunió amb la ministra del caos. Què n’arribem a ser d’atontats, llepaculs i covards, en comptes d’engegar-la a pastar fangs, i després de tot el que ha passat, sortim convençuts que la solució als nostres problemes vindrà dels Espanyols. Però que no ho veieu, colla d’anormals, que precisament són els Espanyols la causa de tots els nostres problemes. Que se’n vagin a prendre pel cul, els espanyols i els nostres negociadors!
Si no volem continuar sent la riota dels Espanyols, hem de dir prou, hem de plantar-nos d’una puta vegada i ensenyar les dents, si és que ens en queda encara alguna. Que no costa tant, si forceu el llavi superior amunt, i l’inferior avall, pitgeu les dents i foteu cara de mala hòstia, ja és veurà d’una altra manera. Comenceu amb aquest exercici, és fàcil, i seguiu atentament les noticies, que poc a poc us sortirà de forma instintiva. I quan tinguem tots prou mala llet, que espero no tardi molt de temps, llavors serà el moment de formar una pinya, d’unir-nos tots per exigir els nostres drets i la restitució de la nostra sobirania. Fa molts anys, els Almogàvers eren temuts arreu, no sé que collons a passat ara amb el cony de seny que ens hem amariconat, però els cicles tornen, i si realment volem, tornarem a vèncer, però si us plau, posem-nos en la labor, no esperem que ho facin els nostres polítics, desenganyem-nos, lluiten en una altra direcció, siguem nosaltres, el poble, la societat, qui es reveli, qui digui fins aquí hem arribat, i foti els collons sobre la taula per iniciar la revolució necessària per tornar els Espanyols a Castella.
Ramon Aytés
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Millor no es podia dir.
Aquest babós amb cara de deparvat sexual que és l’alcade de Barcelona, quan estava en campanya electoral, va viatjar a Madrit, i va dir que per a panar al món calia passar per Madrit.
S’ha d’esser gamarús, si això o hagués dit un candidat laborista a l’alcaldia d’Edimburg, se’l mengen amb patates, compte he dit laborista.
Va i guanya les eleccions, això diu molt de la decadència intel.lectual i moral que està assolant el país.
Si, senyor! Estic amb tu, i esperem que molts d’altres tambe.
Salut, i canya a espanya.
El problema actual és que no veig un partit polític que pugui fer front al imperialisme espanyol. Per això cada cop la gent esta més farta de la política.
Els del psoe tenen un discurs diferent per Catalunya i per la resta de España. Cal un polítics nacionalistes més valents i amb més empenta.