Amunt els punys!

Entre 1920 i 1950 aproximadament, William Faulkner irromp en l’àmbit literari dels Estats Units amb els seus poemes, relats i novel·les apassionades, tràgiques i desmesurades, que situa en la seva major part a la regió de Yoknapatawpha, rèplica mítica del comtat de Lafayette, amb capital a la ciutat d’Oxford, Mississippi. És allí on Faulkner viu la major part de la seva vida, on escriu les seves obres; en el més profund del “Sud Profund”. Sense acabar l’ensenyament mitjà i sense aconseguir llicenciar-se a la universitat de Mississippi, en la qual entra per influència paterna i en la qual significativament suspèn l’assignatura d’anglès amb la pitjor qualificació possible, inicialment l’autor només pot aspirar a ocupar-se en tasques molt modestes, com la de carter, empleat a una llibreria, o obrer en el torn de nit d’una fàbrica bruta.

Però Faulkner escriu i beu incansablement des de la seva joventut. Quan aconsegueix dedicar-se exclusivament a la seva escriptura, l’autor compra i reconstrueix una casa mig derruïda als afores d’Oxford, i es casa amb la dona divorciada de la qual s’havia enamorat a l’escola. Excepte algun període a Hollywood on escriu guions cinematogràfics ben pagats, allí troba Faulkner la inspiració per a la major part de les seves obres.

El seu millor do és l’oïda que li permet registrar tots els matisos de les infinites variants de les parles del sud: parles que distingeixen races, classes socials, procedències, vinculacions al passat, nivells culturals. Faulkner, fill i nét d’una família destacada políticament i econòmica, coneix de primera mà la veu dels antics esclaus, dels nous rics, dels acabats d’arribar, dels blancs empobrits després de la guerra: distingeix les paraules urbanes i les rurals; les dels nens i les dels adolescents; dels homes i les dones: i coneix els relats infinits d’uns i altres. Perquè al Sud, de terres immensament productives en el passat gràcies al treball dels esclaus, sempre hi ha hagut temps per narrar històries, potser com a resposta a la necessitat de justificar una cultura llegendària i triomfant, alhora que essencialment corrompuda.

Els relats de Faulkner giren sempre al voltant d’una única obsessió: la tragèdia destructiva en què s’enfonsa el Sud després de perdre la guerra de Secessió el 1865: els efectes devastadors d’aquell esdeveniment històric. Lluny de qualsevol interpretació racional o compassiva, Faulkner imposa a la seva escriptura el llenguatge radical del modernisme literari amb el qual desvetllar la desil·lusió i la decadència en el seu estat més pur: les conseqüències terribles de la misèria, de l’ultratge irreversible de l’honor i la dignitat, els models irreversibles de degradació individual i social. Al món de Faulkner no hi ha explicació o consol. El sofriment no ensenya i redimeix; la pobresa no dignifica i ennobleix. Els esdeveniments i les passions són inqüestionables: com els accidents de la terra despietada, la violència del clima o de les aigües. Les seves novel·les s’inscriuen en un àmbit bíblic, apocalíptic, que el lector ha de desbrossar sense explicacions; guiat per un llenguatge intensament experimental en què es confonen i superposen les veus dels narradors, les escasses temptatives descriptives de l’ordre extern i el caos del flux dels pensaments dels personatges. Faulkner pretén trobar els punts àlgids i més dolorosos de la condició humana; amb la descomposició moral més destructiva de la condició humana.

La literatura nord-americana, relativament jove i molt flexible quan esclata el modernisme, es presta a la transformació verbal audaç i arriscada, i de vegades a Faulkner se li escapen les paraules cap als àmbits incontrolats del melodrama o de l’esperpent. Però les seves millors obres són sense discussió destinades a prevaldre. Dos textos extraordinaris a tall d’exemple: Barn Burning (1939) i El soroll i la fúria (1929). El primer, un relat: una reflexió sobre les vinculacions de la sang que escapen a la voluntat del fill d’allunyar-se del pare fracassat i pervers. Aquí el joc de la veu íntima i desesperada del fill assoleix una dissonància intensa, dolorosa i eloqüent, i el lirisme entretallat de la primera paraula que pronuncia el fill conté ja el destí final de la tragèdia: la destrucció i la mort. El pare, rígid i inexorable, un Anticrist del sud, celebra un rere l’altre els rituals de la seva autoimmolació en la destrucció del més sagrat dels vincles: el paterno-filial.

El segon exemple és més ambiciós si cap per la seva extensió. La destrucció de la família Compson, pròspera en el seu dia, però avui en decadència total, es narra des de la veu interna de tres dels germans, i es conclou amb un capítol en el qual la veu narrativa recull i ordena el present. El més destacat és el famós primer capítol en el qual el germà menor, Benjy, deficient mental, trenca la unitat dels espais, dels temps i de tota coherència lògica, però que, en la seva incoherència, assoleix un lirisme que estremeix i radicalment nou en la narració de la seva història i la de la seva família. Com en gairebé tots els relats de Faulkner, també en aquest tot és destrucció, vilesa i mort en un món en què no hi cap esperança ni redempció.

Aquests i altres textos de Faulkner són imprescindibles, inoblidables en la comprensió de l’experiència, del dolor i de la redempció.

Aránzazu Usandizaga (Juliol 2012)