Amunt els punys!

Michel Onfray, en el seu llibre sobre els radicals de la Il·lustració, Els ultres de les llums (Edicions 1984, 2010), relata la falsificació que va fer Voltaire del Testament, l’obra pòstuma que va deixar Meslier, el capellà ateu i roig. La falsificació és pot veure com un clar antecedent d’altres grans falsificacions que s’han fet posteriorment a la història, com la que va fer, per exemple, l’estalinisme amb les idees del marxisme revolucionari.

“De fet, el Testament és una bomba d’efecte retardat. El seu ajustament exacte té l’objectiu de provocar el màxim d’estralls en blancs clarament definits: Déu, la religió catòlica, els capellans, els frares, Jesucrist, els profetes, l’Església, els poderosos, reis i prínceps, emperadors i papes, els tirans, els nobles, els paràsits diversos, personatges del món judicial i altres prepotents d’aquest món”.

“(…) Jean Meslier mor al final de juny del 1729. Descobreixen a casa seva la carta que deixa per als capellans i el Testament manuscrit. Fins a aquesta data, ningú no l’ha llegit. La bomba d’efectes retardats existeix en quatre exemplars. A l’estil dels apòstols, amb el temps, creixen i es multipliquen… Aviat, aquell manuscrit gruixut es ven car, molt car, clandestinament: en circulen més de cent cinquanta còpies a París, quan encara no fa cinc anys de la mort del filòsof.

“Envoltat de marqueses, banquers i personatges empolvorats de sang blava, Voltaire sent parlar d’aquest tresor a través de Nicolas Claude Thiriot, un amic de la infantesa. Li fa conèixer l’existència d’aquest objecte filosòfic perillós en una carta datada de l’hivern de 1735. Arouet encarrega al seu corresponsal que li aconsegueixi un exemplar. I el llegeix íntegrament. Amb entusiasme, certament, però també amb reserves.

Perquè Voltaire no és ni el filòsof que diuen ni l’home que sembla, s’oposa a l’ateisme de Meslier i encara més al seu projecte polític emancipador. Aquest murri oportunista, amic dels poderosos, adulador, interessat, sovint queixant-se per temes de moral, egotista, és un deista que, en privat, manté amb la religió catòlica una relació molt més íntima del que ens vol fer creure la biografia habitual de l’home públic esdevingut monument nacional. Evidentment, no li agrada el rector, que nega l’existència de Déu i de qualsevol divinitat; encara diu més penjaments de la condemna radical, total i sistemàtica de qualsevol religió, que es repeteix al llarg de les pàgines en el Testament; evidentment, odia el projecte revolucionari i comunista.

“(…) Desvergonyit, Voltaire fabrica un document fals, esporga, talla, oblida, ignora i afegeix paràgrafs amb la seva ploma per fer creure que el rector Meslier era… diguem-ne voltairià! Valent, però no temerari, atorga a aquell gran mort les paraules que, en boca d’un altre, li permeten esquivar la vindicta catòlica i monàrquica. Amb el títol Extrait des sentiments de Jean Meslier, Voltaire publica el 1761 una falsificació que desfigura el treball de Meslier. Per descomptat, silencia l’ateisme, el materialisme, el comunisme, la revolució, que ja és molt; manté la crítica de la religió, dels miracles, de les profecies, d’alguns dogmes cristians; però, sobretot, falsifica el plantejament del rector per convertir-lo, com ell, en deista adepte de la religió natural… In cauda venenum, Voltaire conclou el text precisant que l’obra és… ‘el testimoni d’un capellà agonitzant que demana perdó a Déu’. Meslier demanant perdó a Déu! És increïble… Més repugnant, impossible…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!