Amunt els punys!

L’excel·lent llibre d’Owen Jones, (Chavs. La demonización de la clase obrera, Capitán Swing, 2013), té l’encert d’analitzar la situació política i social de Gran Bretanya partint de fer-se la pregunta: qui representa avui políticament a la classe treballadora?

Jones ens recorda com l’expulsió del terme “classe” del vocabulari polític, tant per part del thatcherisme com del “nou laborisme”, ha jugat a favor d’encobrir un repartiment de riquesa i poder manifestament injust. Tant els tories com el “new labour” blairista han promogut un “individualisme amb zel gairebé religiós”, estenent i predicant el mateix mite: els individus aptes “se’n sortiran endavant per ells mateixos” i ascendiran socialment. Aquest mite és el fonament d’una visió meritocràtica, àmpliament difosa pels mitjans i per l’elit política, compartida pel gruix de les classes mitjanes. L’altra cara del mite és, per contra, que la classe treballadora pot (sortir endavant) però no vol fer-ho. Els de baix, així, són culpats ells mateixos de la situació de desocupació i precarietat a què són sotmesos. La destrucció de la indústria manufacturera, de la mineria, els acomidaments al sector públic, etc., no tenen res a veure, segons aquest mite, amb el gran nombre de desocupats. Si un està a l’atur, és pobre o està en precari a la feina, és responsabilitat seva (s’ha d’esforçar més, no és prou espabilat, prefereix seguir depenent dels subsidis, etc.).

Aquest mite és, com assenyala Jones, un puntal ideològic del sistema de classes. La demonització de la classe obrera, així, forma part d’aquesta lluita de classes de què els capitalistes presumeixen d’anar guanyant. Els permet desarmar la classe treballadora, debilitar les seves organitzacions i esclafar-los encara més (pèrdua de drets socials i laborals, retallades, privatitzacions, acomiadaments,…). A més, el buit deixat per la “traició” del referent polític tradicional de la classe treballadora (el partit laborista) és aprofitat per un populisme de dretes (BNP, UKIP,…) que mira de treure profit d’aquest fet.

Com hauria de ser una nova política basada en la classe treballadora, segons Jones, a la Gran Bretanya del segle XXI?

D’entrada, en lloc de l’individualisme, la nova aspiració ha de ser millorar les comunitats de la gent i les condicions del conjunt de la classe treballadora. Ja no serveix que uns pocs individus aptes es puguin alçar més amunt en l’escala social.

Juntament amb el lloc de treball, les comunitats, els barris, han de ser objecte d’aquesta nova política de classe. S’ha de mirar de superar les divisions existents dins de la classe treballadora: qualificats / no qualificats, eventuals / indefinits, d’uns barris o altres, immigrants / autòctons…

Una exigència bàsica que, per descomptat, ajuda a superar aquestes divisions és la demanda de llocs de treball decents, segurs i ben pagats. Una exigència compartida pel conjunt de la classe treballadora.

A més d’aquest punt, Jones parla de la importància de l’oferta d’habitatge social, del camp que hi ha per explotar de les energies renovables, d’empreses clau de titularitat pública i gestió democràtica per part dels treballadors, de política fiscal justa i redistributiva, de dotar de més poder als sindicats, de la necessitat d’un nou sindicalisme adreçat als sectors més precaris i explotats, com el de serveis,… En definitiva, parla de posar de nou al bell mig del programa i de l’acció política els problemes i les necessitats de la classe treballadora.

Un triple repte per al curs vinent:

Transformar la mobilització en organització, la rebel·lia en alternativa, l’alternativa en poder.