Amunt els punys!

De la insurrecció d’Astúries a la creació del POUM

A l’octubre del 34 es dóna la insurrecció d’Astúries. Cap a finals de 1933, el BOC planteja les Aliances Obreres com un acord electoral de les organitzacions obreres enfront de la dreta. A Catalunya, aquest acord es faria entre el BOC i el PSOE. Es manté una reunió amb Largo Caballero per estendre-ho al conjunt de l’estat. A Astúries i Catalunya, aquests acords es concreten amb un compromís de classe: no es pacta amb partits burgesos (republicans). De fet, a la USC se la fa fora de l’Aliança Obrera de Catalunya per la seva política de pactes amb ERC.

Les Aliances Obreres, però, prenen la forma d’organismes elegits per les cúpules dels partits, no per delegats elegits des de les bases. No prenen, així, la forma dels Consells Obrers. Un altre element és l’oposició de la CNT a participar-hi, pels seus prejudicis antipolítics. L’excepció a aquest punt és Astúries, on sí participa la CNT en l’Aliança Obrera. I aquest és, de fet, el punt principal pel qual la insurrecció sí trioma a Astúries (i no a la resta de l’estat).

Quant al PCE, del “tercer període” dóna un gir cap a “les democràcies occidentals”, postul·lant ara el Front Popular. Aviat, la unitat socialista-comunista que propugnava el nou gir pel Front Popular s’amplia a les forces burgeses, en la línia de l’objectiu estalinista d’afermar una aliança entre la URSS i les potències “aliades”.

La insurrecció d’Astúries representa una advertència per a la classe dominant. La seva dominació es veu seriosament amenaçada. De l’altre costat, per a la classe obrera representa una experiència molt valuosa.

L’experiència del 34 va provocar un allunyament polític entre Nin i Maurín i, per contra, un apropament entre Nin i Trotski, com a mínim pel que fa a les conclusions. A la pràctica, entre Nin i Trotski segueixen havent-hi diferències.

Pel que fa a Maurín, situa en el mateix bloc revolucionari a obrers, camperols i a la petita burgesia. I considera al govern d’ERC com un govern aliat de la classe obrera. És un plantejament erroni, que té com a conseqüència el fracàs de la insurrecció. Si confies que ERC encapçalarà la insurrecció passant per alt la seva por a desfermar una revolució obrera, evidentment, vas molt equivocat. Aquest, però, el plantejament del BOC, que jugava un paper decisiu dins l’Aliança Obrera (recordeu, la CNT no hi participava). Hagués estat més encertat en fer tots els esforços possibles per implicar la CNT que no confiar, al capdavall, en ERC.

De fet, és als nuclis industrials de Vilanova, Manresa, Badalona, Granollers, Terrassa i Sabadell, on la campanya abstencionista de la CNT haviat tingut més ressò, on la lluita es va dur fins al final i durant més dies.

El procés de diferenciació entre una ala de dretes del PSOE (Prieto, Besteiro), que pretén no depassar el marc del capitalisme, i una ala d’esquerres (Araquistain, Largo Caballero), s’aguditza. L’actitud de l’Esquerra Comunista (Nin) és la de veure una “maniobra” per part dels dirigents de l’ala d’esquerres del PSOE, deixant de costat l’efecte que tenia el seu discurs en la classe obrera. Al final, adoptaven una postura d’ultimàtum: els revolucionaris que vinguin amb nosaltres. Aquesta és una diferència amb la manera amb què Lenin i Trotski havien plantejat el treball dels revolucionaris en les organitzacions de masses dirigides per reformistes. Els dirigents bolxevics defensaven una política de fermesa en els principis i de treball colze a colze amb els treballadors allí on es trobaven.

El 1935 Maurín i Nin inicien el procés d’unificació marxista que acabaria donant lloc al POUM. No s’orienten a les JS, malgrat el gir cap a posicions revolucionàries (en el discurs). En el seu anàlisi, el que plantegen és que socialdemòcrates, anarquistes i estalinistes perdran posicions en el moviment obrer per la seva política equivocada i que ells podrien ocupar aquest espai. És un error: les JSU van passar a tenir 100.000 militants i en poc temps, 140.000.

La LCI (Trotski) plantejava a l’Esquerra Comunista (Nin) aquests 4 punts: – fusió dels partits marxistes a Catalunya (si es podia, no limitant-se només a BOC i ICE); – entrada de la ICE al PSOE a la resta de l’estat; – treball a favor de la fusió PS i Partit d’unificació marxista; – manteniment de la fracció.

A la tardor de 1935, el POUM fa les primeres passes. Compta amb 5.000 militants a Catalunya i amb presència a Madrid, València i Astúries. La ICE té 800 militants a l’estat, dels quals 100 a Catalunya.

El programa del POUM parla de revolució democràtica-socialista, que és una consigna confusa. Les il·lusions en el parlamentarisme s’han esvaït. Ja no som al 1931. Hagués estat més clar plantejar la transformació de la revolució democràtica en revolució socialista (com havia fet Lenin el 1917). Pel que fa a la qüestió nacional, parlava de desemmascarar i desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia radical (ERC), el que era completament correcte. Ara bé, acceptava pactes circumstancials amb aquesta, i això veurem més endavant que té implicacions importants. El programa del POUM criticava la política de la IC del Front Popular: “encadena el moviment obrer a la burgesia”. Però acabaran entrant en un govern de Front Popular i acceptant aquests pactes. Un altre punt, que es desprèn del que escrivien a la seva premsa, és que minimitzava el pes de la CNT a Catalunya.

El POUM era una força política heterogènia . Venia de la fusió de dues formacions diferents (el BOC i l’ICE), però a més ens trobem casos com el de la federació de València, amb una direcció que rebutja criticar l’estalinisme i favorable a la política del Front Popular. A partir de juliol del 36 Nin és el principal dirigent del POUM. Maurín ha estat empresonat a la zona nacional, a Galícia. Anys més tard, Maurín criticaria algunes de les decisions de la direcció del POUM a les seves memòries (1971), qualificant-les de “bajanades”. Com, per exemple, que es demanés acollir Trotski a Catalunya (el que provocaria les ires de la IC) o posar la falç i el martell a “La Batalla”. En el fons, Maurín a les seves memòries reprodueix l’esquema dels estalinistes: “primer calia guanyar la guerra, ja farem després la revolució”. Si així pensava Maurín (que era el dirigent més destacat del POUM) és fàcil imaginar-se les dificultats que deuria tenir Nin per dirigir una nau tan diversa en plena voràgine de la guerra i la revolució.