http://en.wikipedia.org/wiki/The_Last_Valley_%281970_film%29
Amunt els punys!
de Sabadell al món
La novel·la de J.B. Pick, escrita el 1959, se situa al sud d’Alemanya durant la guerra dels Trenta anys (1618-1648). Durant deu anys, Vogel, el protagonista de la història, ha anat amunt i avall per una Europa destrossada per una guerra terrible. Per tot arreu hi ha pobles arrasats, ciutats saquejades, camps cremats, la pesta, exèrcits de mercenaris i fanàtics religiosos, camperols que han après a odiar a tots els soldats i a desconfiar dels forasters.
Vogel fa d’intermediari entre els soldats i els camperols de l’última vall que s’havia lliurat fins aleshores de la destrucció de la guerra. La partida de soldats, en comptes de saquejar el poble i endur-se el botí, decideixen passar-hi l’hivern, “protegir” la vall i donar-se un respir. Els camperols accepten, de mala gana, el tracte, però amaguen tantes provisions com poden. Els soldats, acostumats a arrambar amb tot, descobreixen els amagatalls on els camperols amaguen el vi, la carn salada, els diners… El capità de la partida de soldats mercenaris mira de posar seny perquè no s’acabi trencant el fràgil pacte entre ells i la gent del poble.
La instrucció del capità als seus soldats:
(El que ens trobem és nostre- diu un dels soldats). “-Aquest hivern no. Escolta. Cavem, deixem que tothom ho vegi, que vegin que no ens quedem res. L’or, la plata, els diners, per a ells. Però el menjar el posem en un magatzem comú i el guardem”.
La resposta d’un dels camperols reflecteix molt bé la seva mentalitat individualista (em recorda els debats dels camperols quan col·lectivitzen les terres a Tierra y Libertad, la pel·lícula de Ken Loach).
-“Això no és possible. En aquesta vall hi ha pallussos que no saben res ni tenen res, els seus camps no valen res, no treballen, amb el que aquells poden amagar no hi hauria ni per donar de menjar a una rata. Un magatzem comú! És que aquests no ningú viuran a costa dels que treballen, dels que treuen el suc a la terra i estalvien? Això seria un crim!”
Cap al final de la novel·la, els exèrcits d’un dels dos bàndols avancen des de la Selva Negra, apropant-se a la vall. La neutralitat s’acaba, com diu el capità a Vogel, la història els ha assolit. El ric del poble pregunta al capità: “-Pensa defensar el poble, capità?” I aquest respon: -“Mai he fet res per defensar el poble –va dir el capità, bruscament, com si els mesos de “bones relacions” amb Gruber s’haguessin tornat ara irrellevants-, sinó per defensar-me a mi mateix –es girà cap a Vogel-. Et semblaria prudent defensar el paradís contra dos exèrcits, Vogel?
“Vogel s’arronsà d’espatlles.
“-Un exèrcit és massa gran per amagar-se d’ell, massa ulls, i peus que es fiquen per tot arreu. La nostra única esperança està en unir-nos a l’exèrcit i dirigir aquells ulls i peus cap a un altre costat. Hem d’unir-nos a l’exèrcit vencedor, el del príncep Bernard, fer tot el possible per allunyar les seves partides d’incursió de la vall, i després escapar lliurement qualsevol nit fosca.
“-Exacte- va dir el capità.”
Però les coses no resulten tal com s’havien planejat.
“-És veritat que el príncep Bernard va guanyar la batalla de Rheinfelden –va dir finalment el capità, espaiant les paraules amb gemecs de dolor-. Però la batalla era realitat i jo havia perdut el contacte amb la realitat. Era aquell tipus de combat en que ningú veu el que està fent ni sap cap a quin costat s’ha de dirigir. Quan vam arribar, els imperialistes de Savelli s’havien ficat entre Bernard i el pont i els dos exèrcits s’enfrontaven en una posició que era exactament la contrària de la que havien d’ocupar al començar la batalla, i que era la que nosaltres esperàvem. O sigui, que en la confusió ens vam equivocar d’exèrcit. Menys mal que Geddes no era allí.
“-Sí -va dir Vogel-, ja veig la ironia del cas. Podríem dir que un sempre s’equivoca d’exèrcit”.
(El último valle, J.B.Pick, Ediciones Japizua, 1971).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!