Amunt els punys!

A l’esplèndia biografia de Freud escrita per Peter Gay m’he trobat uns breus apunts de la situació de la dona a l’Àustria de finals del segle XIX – principis del XX i referències a la lluita feminista.

De manera que, sense cap intenció per part seva, Freud va passar a participar en la tumultuosa campanya a favor dels drets de les dones que es va dur a terme mentre ell vivia. Des de mitjans del segle XIX, al món occidental, les feministes havien llençat incursions contra les discriminacions econòmiques, socials i legals. Poc abans de la Primera Guerra Mundial, militants sufragistes angleses van recórrer a la desobediència passiva, i en ocasions a la violència oberta, però la majoria de les feministes van continuar la seva lluita (com sempre havien fet) amb exigències moderades i un llenguatge raonable, tot i que indignat. La primera declaració completa dels drets de la dona, que va sorgir el 1848 d’una convenció celebrada a Seneca Falls, Nova York, tenia un to conciliador, gairebé tímid: la reivindicació del sufragi universal gairebé no es va esmentar a la convenció, i després de presentada, gairebé ningú la va sancionar. Qui despotricava contra les feministes acusant-les de ser pervertides sense inhibicions, que pretenien subvertir la família i les relacions “naturals” entre els sexes, només podien ser impulsats per l’ansietat. De fet, a jutjar per l’allau de caricatures, editorials, sermons i andanades contra les dones invasores, “endrapahomes”, i els seus partidaris varons sotmesos i efeminats, un bon nombre d’homes del segle XIX experimentava una ansietat extrema. Només un anàlisi freudià podia explicar aquella efusió de sentiments misògins en un país rere l’altre i a les dècades que van seguir a la convenció de Seneca Falls.

Les feministes podien semblar amenaçants, i lluitaven amb valor i sorollosament, però s’enfrontaven a una oposició atrinxerada amb seguretat a l’Església, l’Estat i la societat. Per enfosquir encara més les seves perspectives, a finals del segle XIX el moviment va patir traumàtiques divisions internes, cada cop més ferotges, sobre qüestions d’estratègia i de les metes finals. Les feministes socialistes defensaven que només la caiguda del sistema capitalista podia provocar l’alliberament de les dones; les partidàries d’una política tàctica insistien en el sufragi universal com espoleta de totes les altres reformes; les feministes més prudents s’acontentaven amb dedicar-se a obrir portes, manifestant-se a favor de l’accés de les dones a la facultat de medicina, o reclamant el dret femení a un compte bancari propi. D’aquesta forma, les feministes van aconseguir canvis parcials, esporàdics; mai, enlloc, es van produir victòries fàcils. A la seva manera, i sense vanagloriar-se’n, prominents dones analistes com Anna Freud i Melanie Klein eren encarnacions vivents de les aspiracions feministes, fundades en el coratge solitari d’una generació anterior… i en l’actitud de Freud.

A l’Àustria de Freud, la marxa de la causa feminista era molt més lenta que a d’altres llocs; acumulava frustració rere frustració. Una llei de 1867 havia prohibit explícitament a “les persones de sexe femení”, d’igual forma que als estrangers i als menors d’edat, participar en activitats polítiques; per tant, una associació feminista dedicada a obtenir el sufragi per a les dones era completament impensable. Fins i tot els socialistes austríacs, que a finals de la dècada de 1890 havien esdevingut un moviment de masses, es resistien a incloure el vot femení a les reivindicacions de la seva plataforma. Si bé exigien l’anulació de totes les lleis que situaven a les dones en una posició de desaventatge, els interessava més satisfer les seves demandes tradicionals; el 1898, el seu líder, Víctor Adler, les va enumerar: eren “l’explotació econòmica, l’absència de drets polítics, la servitud espiritual”. S’assegurava que, després, també les dones serien lliures. En conseqüència, les dones austríaques, quan arribaven a organitzar-se, es limitaven a promoure causes segures, des de molt temps abans identificades amb les preocupacions femenines: l’educació i la caritat. Poques somiaven amb desafiar els articles del codi legal de 1811 que designava oficialment l’espòs com “cap de família”, i com a tal “cap de la llar”, la dona havia de complir i fer complir ordres. Això significava que si bé el codi austríac del segle XIX tractava a les dones com a persones (hi havia qui les felicitava per disfrutar, en aquest sentit, d’una millor situació que les dones de França), preveia que, sense l’aprovació de l’espòs, no podia educar els fills, portar la casa, presentar-se davant dels tribunals o fer activitats comercials. En el seu estudi sobre la llei de família, publicat el 1907, Helene Weber va caracteritzar les regulacions austríaques com a “predominantment patriarcals-germàniques”. Aquesta qualificació no era massa severa.