Amunt els punys!

Editorial de l’Avenç (setembre 2012) 

L’explicació oficial de la crisi en què estem immersos des de fa quatre anys sol ser aquesta: «La crisi europea és filla de la crisi dels deutes sobirans. Per sortir-ne, calen severes polítiques d’austeritat, per poder tornar a posar en ordre el dèficit i el deute públic i tornar a créixer i a prosperar.» Es tracta, malauradament, d’una anàlisi completament errònia, de la qual n’han derivat, com no podia ser altrament, polítiques del tot fracassades, com veiem des de ja fa tres anys (amb dues recessions econòmiques i una depressió mai vista des dels anys trenta), sense que la versió oficial se senti, però, qüestionada per la realitat. 

La responsabilitat principal d’aquesta política equivocada es deu a Alemanya que, després de la inicial resposta «keynesiana» a la crisi, va imposar als països amb problemes un gir cap a l’austeritat on es barrejaven unes consideracions morals sobre els seus «indisciplinats i malgastadors» veïns del sud amb els interessos objectius de la banca alemanya, que ha estat una de les responsables principals de la bombolla immobiliària espanyola (va deixar molts dels diners que la banca espanyola no tenia per finançar-la). Aquest «conte de fades alemany», com l’ha qualificat l’escriptora Monika Zgustová (“El País”, 19/07/12), que presenta Alemanya com el gran pagador de la Unió Europea (oblidant que n’és el gran guanyador net), té una gran acceptació entre l’opinió pública alemanya, en un clima que la mateixa Zgustova no dubta a qualificar de «borratxera nacionalista». 

Amb tot, cal evitar, per a la salut de la mateixa Alemanya en primer lloc, que Europa es vagi convertint en un «imperi alemany», tal com la descrivia fa poc el financer Georges Soros. Per això és una bona notícia el sorgiment de veus autoritzades, a Alemanya mateix, que demanen «un canvi de rumb en la política europea» (Peter Bofinger, Jürgen Habermas i Julian Nida-Rümelin, en un article publicat al “Frankfurter Allgemeine Zeitung” el 4 d’agost i reproduït a “El País”, 12/08/12). En aquest text, s’afirma explícitament que «l’agreujament de la crisi mostra que l’estratègia imposada fins ara pel govern alemany es basa en un diagnòstic equivocat. La crisi actual tampoc no és una crisi de deute específica d’Europa. En comparació amb els espais econòmics d’EUA i de Japó, el de la Unió Europea –i dins de la UE, el de l’Eurozona– és el menys endeutat. La crisi és una crisi de refinançament de determinats Estats de l’Eurozona, que en primer terme es deu a un insuficient assegurament institucional de la moneda comuna». 
Per tant, tenim sobretot una crisi derivada del disseny erroni de l’euro, que ara hem vist que no podia subsistir sense un marc polític, fiscal i econòmic únic. I en canvi, assistim diàriament a hipòcrites consideracions sobre l’austeritat (ben necessària, és clar, però en èpoques d’expansió) o fins i tot sobre la inviabilitat mateixa de l’Estat del Benestar. Com assenyalen els tres pensadors alemanys esmentats, mesurant bé les seves paraules, «el diagnòstic i la teràpia del govern alemany van ser excessivament unidimensionals des del principi. La crisi no és atribuïble en exclusiva al fet que els països [meridionals] hagin actuat de forma equivocada, sinó, en gran mesura, a problemes sistèmics. I aquests no es poden solucionar mitjançant esforços en el pla nacional: demanen una resposta sistèmica».

Caldrà veure fins a quin punt el govern i l’opinó pública alemanya escoltaran aquestes veus sensates, i evitaran que països com Espanya se segueixin sumint en un patiment tan cruel com estèril, mentre assistim cada dia a l’enfonsament de la nostra economia. En aquest sentit, cal tenir en compte el que diu l’economista Antón Costas («Los dictadores benevolentes», “El País”, 20/08/12) quan recorda que «Els ‘mercats’ no són els dolents d’aquesta pel·lícula: l’únic que fan és reaccionar. Sabent que els països sotmesos a austeritat patiran anys d’estancament i d’atur elevat i que no podran tornar el deute, el que fan és aprofitar l’ocasió per augmentar el preu al qual presten […] Però el problema no són els mercats, sinó la mala política».

Costas, que comparteix el diagnòstic que apuntàvem més amunt («La visió liberal-conservadora germànica de les causes del sobreendeutament és errònia, interessada i basada en tòpics»), i coincideix que la política d’austeritat imposada al sud és només en benefici dels bancs alemanys, fa una afirmació que és difícil passar per alt: «L’euro és utilitzat per Alemanya com un instrument de dominació quasi neocolonial». La seva anàlisi té la virtut, doncs, de palesar que no ens trobem sotmesos a la dictadura d’uns «mercats», sinó a l’imperi d’uns «dictadors benevolents» que ens volen vendre com a veritables reformes allò que no són sinó unes polítiques mogudes per la seva pròpia ideologia o per interessos de grups que han conseguit capturar les polítiques en benefici seu. I és això, justament, el que cal combatre. Políticament.