Amunt els punys!

“Catalunya és la locomotora econòmica d’Espanya. És en interès d’Espanya que demanem el pacte fiscal”. És un argument que fan servir tot sovint els dirigents de CiU, apel·lant a un debat en termes racionals que el PP i l’aparell de l’estat no semblen disposats a tenir. Més aviat, la seva visió és la dels estats absolutistes del s. XVII, quan escanyaven els pobles sota el seu domini fins a dur-los a la revolta. A continuació, uns exemples extrets d’un llibret del professor Bartolomé Bennassar (La Europa del siglo XVII, Anaya, 1989).

Situem-nos als Països Baixos del Sud (actual Bèlgica). Aquests es van rebel·lar contra Espanya (finals del s.XVI) i la corona espanyola va respondre amb una guerra que va assolar aquells territoris, es va bloquejar la desembocadura del riu Escalda, paralitzant el port d’Amberes (i amb ell, l’activitat de les manufactures). Als saquejos dels soldats i la situació desastrosa de l’economia, encara s’hi ha d’afegir una política agressiva de cobrament d’impostos per part dels governadors espanyols. Tot plegat va dur a la ruïna a Amberes i als Països Baixos del Sud.

Ara anem cap a Itàlia, cap a Sicília i Nàpols en concret. “Sicília va perdre el paper de gran proveïdora de blat per als països de la Mediterrània que havia dut a terme en els segles XV i XVI; també va disminuir la producció de seda i canya de sucre a Calàbria, i es van enfonsar les indústries napolitanes. La depressió econòmica va tenir, a més a més, un factor agreujant: el producte d’impostos i taxes es transferia en la seva major part a Madrid, i no s’invertia en obres d’interès local” (Vaja, talment com ara!) “Més o menys conscients del sacrifici dels seus interessos a la corona espanyola, napolitans i sicilians van aprofitar qualsevol oportunitat, especialment relacionada amb els impostos, per alçar-se en aldarulls i revolucions. La més greu va ser la de Nàpols, el 1647, anomenada de Masaniello, que va aixecar a la gran ciutat i va tenir repercussions a Calàbria, Puglia i fins i tot Palerm; després, el 1674, es va rebel·lar Mesina.”

I ara anem a França, a l’esplendor de la cort de Lluís XIV. “L’esforç exigit a la nació, amb impostos molt alts i lleves de reclutes per a la guerra, al costat de les dificultats econòmiques, va generar un malestar social profund que va esclatar en motins, aldarulls i, de tant en tant, en moviments populars de protesta capaços d’aixecar a tota una província i d’obligar a la monarquia a enviar tropes per restablir l’ordre. A la majoria dels casos, era l’increment dels impostos (especialment la taille) o la creació d’una nova taxa la que desfermava la revolta; i no era estrany que la multitud donés mort als recaptadors del fisc. A més a més, alguns nobles o burgesos amb forta implantació local, fins i tot officiers reials, els privilegis dels quals resultaven amenaçats per la nova administració monàrquica, animaven a rebel·lar-se a camperols i artesans, i en alguna ocasió van arribar a encapçalar el moviment; també els senyors protestaven per l’augment dels impostos reials que dificultaven el pagament dels drets senyorials i posaven en perill els seus ingressos. Són molt eloqüents els crits dels amotinats en algunes d’aquestes revoltes: ‘Visca el rei sense gabella!’ o ‘Visca el rei sense taille!’”

“Des del 1624 al 1675 a penes hi va haver cap any que no es produïssin uns quants motins a diferents parts de França. Només a Provença s’han pogut comptabilitzar 156 moviments de 1636 a 1660, i 110 de 1661 a 1705, gairebé tots ells motins populars d’abast local, que no arribaven a ser autèntiques revoltes, però que mostren les tensions socials de l’època. Ja a la mateixa regió havia esclatat el 1630 la rebel·lió dels cascaveurs, encapçalada per la capital de la província, Aix, quan el rei va enviar agents per cobrar directament els impostos, que fins aleshores recaptava la província de manera autònoma”.