Amunt els punys!

Ara al novembre ha fet 7 anys de l’esclat de la revolta de les banlieues. Tres nanos de la perifèria de París, que sortien de fer esport i per això anaven indocumentats, van voler esquivar un control policial que els faria arribar tard a casa. Empesos per l’absurda actuació policial de la seva persecució, els tres nois es van introduir en un transformador elèctric. Bouna i Zied van morir. El tercer va resultar greument ferit. El govern de la dreta, amb Sarkozy al capdavant del ministeri de l’Interior, no només va exonerar de tota responsabilitat la policia, sinó que va tractar els tres nois de delinqüents. La ràbia acumulada als barris de la perifèria de les grans ciutats va esclatar. La dreta política i mediàtica, encapçalada per Sarko, va negar qualsevol tipus de connotació política als motins, atribuint-ho tot a les “bandes” i a la racaille (una cosa així com l’escòria de la societat), contraposant els amotinats amb la França “que s’esforça i respecta les lleis”.

El text que segueix és l’últim apartat del llibre de Gérard Mauger, sociòleg. El llibre descriu com van tractar els mitjans els esdeveniments, quins posicionaments s’hi van donar a esquerra i a dreta, i mira d’anar una mica més al fons de la significació política dels fets i sobre les claus que expliquen l’esclat de ràbia. 

L’émeute de novembre 2005. Un révolte protopolitique. Gérard Mauger, Editions de Croquant, 2006

El motí de novembre 2005 i el perímetre de la política

 

Gérard Mauger

 

Què distingeix “revolta” i “Revolució”?, s’interroga Michel Vovelle. El fracàs, l’absència d’ideologia i de perspectives, la manca d’organització i de projecte, la inscripció dins del temps curt de la revolta? Si ens atenim a aquests criteris, el motí de novembre s’assembla a les revoltes “d’antic estil”. Apareix com una revolta “protopolítica”, susceptible de ser “polititzada” (a esquerra, però també a dreta), però igualment d’esdevenir moviment religiós o despolititzat, etc.: “La representació que els grups es fan d’ells mateixos (…) contribueix d’una part important a fer allò que són els grups i allò què fan”, escriu Pierre Bourdieu.

 

“Tota població té un repertori limitat d’accions col·lectives, és a dir, de mitjans d’acció en comú sobre la base d’interessos compartits. (…) Aquests diferents mitjans composen un repertori, una mica en el sentit com s’entén al teatre o a la música. (…) Se’n coneixen més o menys les regles, que s’adapten a l’objectiu buscat. (…) El repertori en ús dicta l’acció col·lectiva. (…) Els agents de l’Estat passen una bona part del seu temps en controlar, reglar, facilitar i reprimir diferents formes d’acció col·lectiva”, escriu Charles Tilly. Aquests repertoris d’acció col·lectiva no són inamovibles. Segons ell, “al segle XIX, els francesos abandonen els mitjans d’acció col·lectiva de què se servien després de dos segles i adopten el repertori nou encara en ús avui”. Segons Jean-Claude Caron, “els anys 1840 són marcats per un lent però inexorable procés d’extensió del camp de la violència il·legítima”, la construcció judicial dels esdeveniments de l’estiu 1841 modula les incriminacions i juga sobre les qualificacions: folklòrica, motí o política. Michel Offerlé ha posat en evidència les conseqüències de “la fàbrica de la República electiva” sobre els repertoris d’acció admissible i, més en general, sobre el que es designa com “els registres de resiliència”: les llibertats republicanes han de permetre “educar el poble” i el “dret al carrer” reivindicat per Jules Guesde el 1884 és evidentment exclòs del pacte republicà (l’aprenentatge de la manifestació es fa difícilment). “Cap democràcia, doncs, sense delimitació d’una exclusió externa, sense designació d’opositors que no formen part de l’espai de joc. (…) La desqualificació dins el camp s’estableix entre els partits de govern (l’expressió apareix aleshores) i els altres”, diu Michel Offerlé. El posar fora de camp es tradueix pel “procés polític sancionant la il·legalitat i la sedició polítiques”. Els debats sobre les amnisties posen en evidència “la delimitació dels crims i els delictes de dret comú” i posen “la qüestió inacabada dels fets connexos als fets insurreccionals (…) requalificats com polítics”. Però aquest treball de civilització dels hàbits polítics té almenys dues conseqüències. D’una part, el moviment social, pacífic i/o revolucionari tendeix a “sotmetre als seus objectius el conjunt dels registres de resiliència potencialment mobilitzables”. De l’altra, folkloritzades, rebutjades com a insignificants, “les diverses formes, rurals i urbanes, de les emocions populars són reprimides i deslegitimades per aquells mateixos que haurien pogut fer-se’n portaveus”.  De manera general, “la constitució d’un espai polític funcionant de manera autònoma i pacificada implica (…) la constitució d’un espai criminalitzat dins del qual les pràctiques són rebutjades com si poguessin ser relacionades amb les pràctiques de revolta social”, conclou. Així, aquells qui (gairebé sempre membres de les classes dominades) tenen bones raons per indignar-se i protestar, però a qui manca experiència i educació política (és a dir, interiorització del repertori d’acció col·lectiva “legítima”), expressen les seves “emocions” dins les pràctiques inscrites dins d’un registre de resiliència políticament il·legítim es veuen rebutjats a la insignificança o a la criminalització pura i simple. Malgrat els intents anarquistes de rehabilitació dels “en-dehors” (“fora de joc”) o de constitució de “la unitat política dels il·legalismes populars”, el moviment obrer dins dels seus diferents components els situa a partir d’ara dins del Lumpenproletariat: “Ni els bandits ni els vagabunds no serien assimilats ni assimilables a la classe orgànicament revolucionària”. Situat i datat, sortit d’una relació de forces política i simbòlica, el repertori d’acció política legítima defineix un lèxic (discursiu i pràctic) políticament admissible, susceptible de pretendre l’habilitació o desqualificat sense remei. La “crisi de les banlieues”, els “motins urbans” de novembre 2005, espècie d’acmé de les incivilitats i violències dels últims 20 anys, ens exposen a una mena de test projectiu sobre els nivells de sensibilitat en la categorització dels il·legalismes populars”, escriu Michel Offerlé. Per descomptat que les pràctiques dels amotinats se situen fora del repertori d’acció col·lectiva legítima de la França d’avui, el motí de novembre 2005, considerat des del punt de vista del seu esclat i del seu motiu inicial, com des del punt de vista de la identitat social i de les pràctiques dels amotinats, no hauria de ser rebutjada dins la delinqüència pura i simple o la insignificança: de fet, el registre de resiliència mobilitzat s’assembla a un repertori d’acció col·lectiu antic, “protopolític”, és a dir, anterior a tota empresa “moderna” de posada en forma política, de canalització dels registres de resiliència disponibles vers formes regulades d’acció “revolucionàriament orientada” o que siguin compatibles amb la perspectiva d’un alliberament humà i social. Però la història dels amotinats no s’interromp el 15 de novembre de 2005 amb el retorn a la normalitat del nombre diari de cotxes cremats…

 

Excloent les facilitats de la profecia retrospectiva, la sociologia de l’actualitat empeny els visionaris a la imprudència. Es pot veure dins del motí de novembre de 2005 les premisses d’una revolta dels joves de les ciutats esdevenint més conscient d’ella mateixa?

 

L’”ethnicisation” o la “communautarisation” de les relacions socials i, en particular, la imposició d’una identitat “àrab-musulmana” són possibles per dues raons: la primera surt d’un procés de segregació social i espacial redoblat pel racisme, que produeix de facto un grup separat, que els “creadors d’identitat cultural” designen com “ètnic” o “comunitari”. La segona surt de l’abandoment polític relacionat amb el salvis-qui-pugui dels “establerts”, que abandonen a la seva sort als “marginals”: per a aquells que són escolarment, professionalment, políticament desqualificats, la religió pot aparèixer com l’últim recurs simbòlic disponible i els imams poden evidentment trobar a aquestes ciutats abandonades per tots una terra de missió… Amb la crisi dels portaveus polítics de les classes dominades, amb la lenta ocultació de la classe obrera, que prové en part d’aquesta crisi de representació política, s’obre un ample camp d’identificació, en termes de comunitats. Segons Jean-Loup Amselle, aquesta “lenta erosió de la consciència de classe deixa (…) el camp lliure a l’aparició d’una paleta d’identitats en què es pot escollir en el domini ètnic mirant cap als ascendents paterns o materns o en qualsevol altre domini de la vida social. És en aquest context que cal situar l’emergència del que es podria anomenar les identitats de consolació”.

 

Encara que sembli una paradoxa, la politització a dreta no s’exclou. El ressò trobat per Nicolas Sarkozy per una fracció (la menys desposseïda) dels joves de les ciutats porta alhora a la paràlisi de l’esquerra, però també a la seva capacitat d’apropament: es reforça el tall entre una “elit que té mèrit” i els altres (“la racaille”), portant cap a un “comunitarisme a la francesa”. Apropiant-se del lèxic i el pensament polític neoliberal anglosaxó, Nicolas Sarkozy, per una banda recolza la Unió de les organitzacions islàmiques de França (UOIF), per l’altra es declara partidari no només de la “tolerància zero”, sinó també de la “discriminació positiva”.

 

La politització a esquerra planteja qüestions crucials que no es redueixen a plantejar una “policia de proximitat” o la promoció de la “barreja social”. Com apropar els portaveus polítics dels estrats populars? Com reconstituir i unificar un moviment popular capaç d’incloure els seus outsiders? Com “reduir la fractura” entre “establerts” i “marginals”, entre les classes mitjanes precaritzades i les classes populars bloquejades en el seu desig d’ascensió i els “exclosos” i els “sense” desposseïts de tot?

 

Esperem que el “motí de paper” suscitat pel motí de novembre de 2005 haurà contribuït a posar aquests qüestions per un temps.