Amunt els punys!

Les institucions de la democràcia de l’Atenes de voltants del 500 a. C. són ben conegudes. La més important és l’Assemblea general dels ciutadans, a la que tots els majors d’edat podien assistir. No és el cas dels esclaus, que no eren considerats ciutadans. A més d’aquesta assemblea general, hi havia el Consell dels Cinc-cents, que legislava i marcava les directrius polítiques, un consell anomenat de l’Aeròpag, una mena de cambra alta de reminiscències aristocràtiques, i tribunals amb jurat popular. Salvador Giner (Historia del pensamiento social, Ariel, 1988 ) explica que la participació activa en la vida política era una de les atribucions de tot ciutadà “normal i civilitzat”. L’home aliè a la política, apàtic o indiferent, era considerat “imperfecte i viciós”. Així doncs, l’activitat pública era una virtut. Però el que més enveja ens pot fer del seu sistema polític és com el poder estava distribuït entre els ciutadans de manera equitativa (sí, és veritat, els esclaus n’eren exclosos, però pareu atenció al que vull assenyalar). Els càrrecs públics es repartien en la seva majoria per sorteig. Els privilegis i les prebendes semblen en part eliminades amb aquest repartiment. Els candidats de l’assemblea dels 500 sortien del demos o tribus (conjunt de barris). El president del Consell, pel fet de ser-ho, representava la ciutat-Estat, però aquell honor només es podia tenir per un dia i un sol cop a la vida. Aquesta era una mesura radical per fer front al poder prolongat d’una sola persona.

Vist des d’aquí i ara, Sabadell, 2012, on sents l’Alcalde de la teva ciutat justificant els acomiadaments de 19 interins (i els que vindran!), perquè els “treballadors municipals” no s’han volgut rebaixar el sou (quin xantatge més barroer! com si no els haguessin retallat ja els salaris i no estiguessin a les portes de noves retallades!), quan sents dir això i veus augments dràstics de quotes a les escoles municipals (Escola Illa, escola municipal de música, escoles-bressol…) i, d’altra banda, només abaixen el 4% de la retribució dels càrrecs electes…  En fi, que un només pot sentir que una gran admiració per la prevenció dels ciutadans d’Atenes envers els seus governants. Però el més insofrible, per a mi, és haver de suportar discursets sobre la “inevitabilitat de les mesures” d’ajust i la suposada demagògia dels que gosen criticar la seva gestió (“que mai no presenten alternatives”) per part d’aquell que guanya pel cap baix el que 3 tècnics municipals pel sol fet de ser l’Alcalde.