Amunt els punys!

El 21 de juliol, el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava un decret de la Presidència pel qual es creaven les Milícies Ciutadanes de Catalunya “per a la defensa de la República i per a la lluita contra el feixisme i la reacció”, es nomenava a Enric Pérez Farràs com a cap militar d’aquestes, i al conseller Lluís Prunés, Comissari de Defensa de la Generalitat “amb les atribucions necessàries per a l’organització” de les esmentades milícies. Així mateix, es designava un “Comitè d’Enllaç i Direcció de les Milícies Ciutadanes” format per dos delegats que havien de ser nomenats pel Conseller de Governació i el Comissari General d’Ordre Públic, respectivament, més “els representants de les forces obreres i organitzacions polítiques coincidents en la lluita contra el feixisme”. Aquell mateix dia, també es feia conèixer l’existència d’un anomenat Comitè de les Milícies Antifeixistes, mitjançant un comunicat que anava avalat per la firma dels representants de les organitzacions que l’integraven, en el qual s’informava a la ciutadania de l’establiment d’un ordre revolucionari, el manteniment del qual aniria a càrrec d’uns equips nomenats pel Comitè –antecedent del que dies després es coneixeria amb el nom de Patrulles de Control- que serien els únics autoritzats per exercir tasques de vigilància i control. S’establia igualment tota una sèrie de restriccions per circular per la nit a unes hores determinades i, amb l’objectiu de reclutar elements per a les Milícies Antifeixistes, s’autoritzava a les organitzacions que formaven part d’aquest Comitè a obrir els corresponents centres d’allistament.

Tot i que amb denominacions diferents –la que apareixia al decret de la Generalitat, i la que s’usava en aquest comunicat-, es tractava efectivament del mateix organisme. Més exactament, les dues denominacions es referien a l’organisme que havia estat acordat entre el Govern de la Generalitat, els partits que van formar el Front d’Esquerres a Catalunya i la CNT, tot i que, com veurem a continuació, cada una de les parts que van intervenir en la seva creació va tenir, ja des de l’inici, una visió diferent en relació al que acabaven de constituir i, especialment, en relació al paper i funcions que hauria de tenir. S’ha de dir que la denominació que apareixia en el decret mai més va ser emprada i es va acabar adoptant la de Comitè de Milícies Antifeixistes o Comitè Central de Milícies Antifeixistes.

Per comprendre el caràcter de l’organisme que es va constituir el 21 de juliol i que, d’entrada, va aparèixer amb dos noms diferents, s’ha de tenir present els elements que van intervenir en la seva creació. Primer, el fet que la seva gestació fos el resultat en definitiva de la renúncia dels dirigents de la CNT i la FAI a fer-se amb tot el poder quan, hores després de la rendició del general Goded, estaven en disposició de fer-ho. S’ha de subratllar que no serien els únics que no van tenir aquesta disposició: des del camp obrer, ningú va plantejar la necessitat de substituir el Govern de la Generalitat per un govern revolucionari. Segon, el fet que els representants del poder legal no tinguessin cap altra alternativa que encomanar-se als revolucionaris per continuar mantenint l’edifici institucional. I tercer, la paradoxa que resumia el fons de la situació oberta immediatament després del fracàs de l’aixecament militar a Catalunya: qui volia governar no podia, mentre que per l’altre costat, els que sí podien fer-ho, no volien, o si més no, no volien fer-ho obertament. Al voltant d’aquesta contradicció girarà bona part del joc polític durant les primeres setmanes.

La formació del Comitè Central de Milícies havia estat precedida de contactes i reunions a diferents bandes entre representants de les organitzacions que es van oposar a l’intent de cop d’Estat i el mateix Lluís Companys. A través de les declaracions o testimonis d’alguns dels seus participants coneixem igualment algunes de les circumstàncies que van envoltar la seva creació. La versió que va esdevenir “oficial”, és a dir, l’explicació de les raons que van conduir al Govern de la Generalitat a participar de la formació d’un organisme que en la seva primera declaració va proclamar la necessitat d’implantar un “ordre revolucionari” a Catalunya, i que amb posterioritat apareixeria com un poder revolucionari contraposat al de les autoritats legals, la va proporcionar Jaume Miravitlles, l’home que va ocupar durant un temps el càrrec de secretari administratiu del Comitè Central de Milícies. En una entrevista publicada un mes després de la seva constitució, l’antic bloquista passat a ERC, convertit en persona de confiança de Companys, explicava així les raons que van conduir a la seva formació: “El Comitè va sorgir dos o tres dies després del moviment en absència de tota força pública ordenada, i quan ja no hi havia exèrcit a Barcelona. D’altra banda, tampoc hi havia Guàrdies Civils ni de Seguretat. I és que tots ells havien lluitat tan ardorosament units amb la força popular que ja formaven part d’aquesta i s’han fos amb ella. En aquestes circumstàncies, va transcórrer tota una setmana sense que fos possible reunir ni agrupar a les forces disperses d’Assalt i Guàrdia Civil. Cadascú havia quedat ressagat per un lloc diferent. Per tant, a la ciutat no hi havia cap força organitzada, i en canvi, es plantejaven amb urgència problemes importantíssims que resoldre dins de l’ordre revolucionari. A més, ens trobàvem pendents del problema de Saragossa. És a dir, ens apressaven dues qüestions igualment importants. D’una banda, mantenir l’ordre revolucionari, i de l’altra, organitzar la defensa de la ciutat i l’atac de Catalunya a Saragossa (…) Davant tan imperioses i urgents necessitats, la idea de la constitució del Comitè de les Milícies Antifeixistes va plasmar ràpidament. Vam celebrar una reunió presidida per Lluís Companys i amb aquesta reunió va sortir la constitució de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, organitzades per aquest Comitè Central. La resta va ser molt ràpid. En pocs dies, per no dir hores, va quedar el Comitè constituït i a ple funcionament”.

Convé retenir aquestes manifestacions de Miravitlles perquè, a través d’aquestes, s’endevina la funció que li van assignar a aquest organisme no només el Govern de la Generalitat, sinó també algunes de les organitzacions que, com ERC, considerava que el Comitè Central de Milícies havia de subsistir el temps indispensable fins que les autoritats legals fossin capaces de recuperar directament el control de la situació o estiguessin en disposició de fer-ho. També, perquè les raons adduïdes eren purament justificatives: el Comitè Central de Milícies s’hauria creat com a conseqüència del desgavell produït per l’acció dels militars colpistes. Una explicació que, d’altra banda, cada cop que va ser necessari, el Govern de la Generalitat va emprar com a fórmula per defensar-se de les crítiques que rebrà del Govern de la República per la seva –suposada- actitud condescendent amb els revolucionaris i pel fet que havia “aprofitat” les circumstàncies per eixamplar enormement l’autonomia de Catalunya fins esdevenir gairebé un país independent.

Altres testimonis, com el de José del Barrio –en aquells moments, secretari general de la UGT de Catalunya, militant del Partit Comunista de Catalunya, i participant també de la formació del Comitè Central de Milícies abans de marxar al front-, ens ha deixat la seva versió en relació a qui va correspondre la iniciativa en la creació d’aquest organisme. En un text escrit anys després del conflicte, sosté que la iniciativa va sortir de la direcció d’aquest sindicat, que després de reunir-se de bon matí el 20 de juliol, va acordar proposar a la CNT la formació d’un organisme comú amb l’objectiu d’assumir les funcions de direcció de tot el moviment antifeixista a Catalunya, el qual hauria d’anomenar-se Comitè Central de Milícies Antifeixistes. “Vam decidir –relata Del Barrio- fer l’impossible per entrevistar-nos amb els dirigents de la CNT a les hores següents. Pensàvem que la proposta se l’havíem de fer principalment i personal a García Oliver, Durruti i Ascaso. Sesé i jo vam ser encarregats de fer aquesta entrevista. Es va acordar també informar de la proposta que anàvem a fer a la CNT als partits marxistes, a Comorera en particular, als de la Unió de Rabassaires, anunciant-los a més que el nostre propòsit era que aquests partits i els altres que formaven part del camp antifeixista sense ser proletaris, estiguessin degudament representats en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes si així ho desitjaven. Al voltant del migdia vam aconseguir entrevistar-nos amb Durruti i García Oliver. Els vam exposar la nostra opinió sobre la situació en aquell moment i els vam proposar la constitució immediata, urgent, d’un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, indicant quines havien de ser les seves missions. Durruti va considerar de seguida que la nostra proposta era digna de ser presa en consideració i que l’acceptava en línies generals. García Oliver va començar a rebutjar-la de pla i en bloc. Afirmava, enardit, que la victòria sobre els militars feixistes revoltats era la victòria de la CNT exclusivament; que tots els altres, la UGT i els altres partits polítics obrers, no teníem gran importància (…) García Oliver no va cedir en res, però ens vam posar d’acord per reunir per la nit una delegació de la CNT i una altra de la UGT que discutissin a fons i amb tot el temps que calgués la proposició que els havíem fet i les que ells volguessin fer”. Del Barrio continua el seu relat, explicant que aquella mateixa tarda, García Oliver i Durruti es van entrevistar llargament amb Companys i que aquests, apropiant-se de la idea i expressant-la com si fos seva, acabarien suggerint al President de la Generalitat la proposta que els havia fet la UGT.

Poder legal i poder real a la Catalunya revolucionària de 1936  – Josep Antoni del Pozo González – Ediciones Espuela de Plata, 2012