Amunt els punys!

És increïble de quina manera no ens arriben els fets que no interessen que se sàpiga. Es veu que aquest ha estat un hivern molt calent a Hamburg. I els mitjans de casa nostra no n’han dit ni una paraula.

Una breu crònica del The Guardian (10 de gener). Philip Oltermann. Foto: Malte Cristianos.

La zona de perill ja s’ha reduït a tres “illes perilloses”, però no abans que 190 persones fossin prohibides a la zona, 65 detingudes i 5 arrestades.

 

Gran part de la controvèrsia se centra en els esdeveniments de la comissaria Davidwache.

 

Ulrich Wagner, l’oficial a càrrec de la zona al voltant de la Reeperbahn, va culpar d’“una actitud sense precedents de violència contra l’Estat i la policia” als activistes d’esquerres. Segons ell,  es van traspassar els límits quan tres dels seus oficials van ser atacats per un grup de 40 atacants encaputxats fora de l’edifici.

 

En el mateix carrer hi ha el centre cultural Rote Flora, que ha estat el focus d’activisme d’esquerres a Hamburg des que van ocupar l’edifici el 1989. Klaus Alfijesky i Lotta Kalweit van acusar la policia de provocar els enfrontaments amb mesos de controls agressius a la zona. Van dir també que els informes policials pretenien criminalitzar l’esquerra.

 

Hamburg es coneixia com un bastió socialdemòcrata. El 2001, l’SPD va perdre el govern –en part, segons alguns comentaristes, perquè semblava massa tou amb els problemes de seguretat. Tot i que ara els socialdemòcrates tornen a ser al govern de la ciutat, semblen traumatitzats per la derrota anterior per establir una línia diferent de la dreta. La llei que permetia a la policia establir la zona de perill es va introduir durant el govern conservador el 2005 i es manté intacta.

Però molts senten que el verdader motiu de les tensions a Hamburg ha estat enfosquida per la guerra de declaracions. A les manifestacions d’abans de Nadal també van participar grans grups d’activistes de Recht auf Stadt, que agrupa l’oposició a la gentrificació.

 

“Hamburg és un bon exemple d’una ciutat que ha anat perdent el seu status industrial i ara està mirant desesperadament de competir amb Berlín per atraure els professionals rics”, diu Christoph Twickel, periodista local actiu en el moviment.

 

Una de les raons que va empènyer els ciutadans d’Hamburg a sortir al carrer en primer lloc ha estat la por a què la ciutat segueixi el camí de Londres o París, amb les persones humils expulsades als afores de la ciutat. “A l’era industrial, els enfrontaments entre els privilegiats i els desafavorits s’han dut a terme a les fàbriques. Ara, aquelles batalles es lluiten per l’accés a les nostres ciutats”.

 

Poc abans de l’inici de les revoltes, les autoritats locals van ordenar el desallotjament dels edificis d’Esso a la Reeperbahn, un antic bloc d’habitatges socials ocupats principalment per persones d’edat avançada i amb rendes baixes. Alguns van acusar la ciutat de permetre que el propietari deixés malmetre l’edifici fins arribar al col·lapse –“una tàctica clàssica de gentrificació”, explica l’activista Steffen Jörg.