Aquesta temporada no he caçat gaire perquè sóc vell i estic cansat. Abans em divertia i el meu amo em tenia en molta consideració, però el bon tracte s’ha acabat. Ja no surto corrent a cercar la llebre o la perdiu, se me’n fot que s’escapi. Tinc artrosi i em fan mal les cames, però l’amo no se’n vol assabentar.
– Tú, Sorry, estàs sentenciat¡
Em va dir anit, i no he pogut aclucar els ulls pensant que em passaria com al Quisque, que va acabar penjat d’un arbre. I a trenc d’alba, m’he escapat de casa. Si vol desfer-se de mi, li estalviaré la molèstia de buscar-me. Inútil carrera perque al final m’ha trobat bevent en un toll d’aigua, a la font del Murri. He tingut un moment d’indecisió i no he fugit perquè, més que la por, m’ha pesat el temps de confiança en l’amo, cosa que ell ha aprofitat per fer-me pujar al cotxe. Ha agafat el camí de Sant Antoni i arribats al Pla de les Bruixes, m’ha fet baixar.
Continua…
Porta l’escopeta, i m’estranya perque la temporada de caça es va acabar ahir. Em du lligat. Em matarà? Si ha de ser que sigui d’un tret. Tot és més ràpid i el meu amo té bona punteria. Però, no, es desvia del camí, baixa pel marge, buscant alguna cosa que, al final troba, i és un roure entre pins blancs. L’arbre dels penjats. Es deslliga una corda de la cintura i em fa un nus al coll, em treu la corretja i m’arrossega sota l’arbre. M’arrossega i ha de fer força perquè jo m’hi resisteixo i grinyolo. No us penseu que em presto voluntari al sacrifici. Fa passar el cap lliure de la corda per una branca, l’hissa amb força i jo tibat pel coll m’aixeco sobre les potes de darrera. L’hissa més amunt i jo resistint-me a pujar. Al final, però, em sento alçat de terra, tot just fregant-la amb les ungles. La corda es tensa pel meu pes, però si m’esforço, puc tocar el sol i reposar-hi, molt breument, perquè la musculatura se m’estira i em fa molt de mal. És pitjor si no ho faig perquè la corda em sega el coll, m’estreny la tràquia, m’ofega. L’amo em mira sense ni un bri de pietat i no em treu l’ull de sobre mentre camina cap enrere. Un metre, dos metres. D’aquí una hora o un dia, segons la meva resistència, acabaré esquinçat o asfixiat. L’amo camina d’esquena, ara ensopega amb un tronc i cau rodolant. S’aixeca, fa tentines i mueques de dolor i torna a caure. Tot d’una s’han girat les tornes i mentre agonitzo m’és donat contemplar la meva mort venjada.
L’amo es mou, intenta seure i triga tant de temps com jo el passo botant i buscant aire. A cada bot, la corda s’estreny més i ja quasi no puc respirar. L’amo es mira la cama i abat els braços al costat. Es dona per vençut? Em mira i mira l’escopeta que és al seu abast. L’agafa, la carrega i m’apunta. S’ha compadit de mi, ara em dispararà? No. La corda és el seu blanc i l’encerta partint-la en dos. Jo quedo lliure, no entenc perquè però visca el respirar¡
– ¡Busca, busca, ves, ves¡
Em diu, amb la pretensió que jo no li tingui en compte que fa uns instants m’ha volgut assassinar, però sóc bon jan, m’han educat per a l’obediència, he rebut molts premis de la mateixa ma que avui m’ha penjat. Què busqui, vol? Doncs, vaig a buscar. M’allunyo uns metres, arrosegant la corda, panteixant. Busco, busco i trobo un ratolí. L’empaito, el caço i content torno on jeu l’amo i li llenço davant.
– Me cago en tot¡ Quina merda de gos, quin inútil, quin desgraciat¡
Em quedo parat. Contra qui blasma?
– Que no entens, estúpid, que no es tracta de caçar? Busca, ves a casa¡
I jo davant d’ell, plantat. Llavors recull una pedra i me la llença. Em colpeja el llom i amb una altra em toca el cap. Em poso a bordar i ell diu,
– Borda, borda, al menys algú et podrà sentir, venir a veure que passa i em trobarà.¡
Si, per descansar, paro de fer lladrucs, em clava un cop de culata. M’aparto d’ell, grinyolant. Passa un temps, jo a una distància prudent, ara callat, ell jagut, renegant.
– Me cago en el gos¡ T’haguera hagut de penjar molt abans. Inútil, desgraciat¡
Ara prova d’aixecar-se, s’arrepenja en l’escopeta, culata a terra, canó amunt. Ha aconseguit aguantar-se dempeus i em mira amb ulls carregats d’odi. S’acosta al tronc de l’arbre del penjat, s’hi arrepenja, carrega l’escopeta, maldestre. Està en molt mala posició, fa tentines sobre el terreny desnivellat. Jo el miro i ell em busca en el punt de mira i jo, ara o mai, me l’hi abalanço; ell s’espanta, li faig perdre l’equilibri; cau; el gallet salta i surt un tret que li encerta de ple la cara.
Quan el soroll s’apaga sento passos de cavall. Em poso a bordar amb fúria fins que tinc davant mateix la veterinària. En veure l’escena, salta amb prestesa de la sella. S’acosta al meu amo. Veu la destrossa. Li busca el pols. S’aixeca, treu el mòbil de la butxaca i mentre parla jo m’acosto al cadàver, aixeco la pota i …
-¡Quiet Sorry¡
Crida ella, i perquè ella m’atura jo no em pixo a sobre de l’amo. Aleshores, s’adona de la corda penjant de l’arbre i de la meva carn ensangonada. M’allibera del tros de corda que vaig arrossegant. Treu un botiquí del sarró. Em cura. Ja està. Que fàcil seria no moure’s del seu costat¡ Però no, gràcies, tiro muntanya amunt. Que els bombin, als humans¡
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Lliria aquesta narració ¡¡esta molt bé!!
M’agraden els contes i narracions curtes. En tinc forces i de diferents llocs i pel meu gust, aquesta es digna de passar a l’apartat “d’antològiques”
Em fas pensar.
Les teves darreres narracions —Perjuri, Síndrome d’Estocolm I i II, Violència I i II—, a més del denominador comú de la violència brutal dels poderosos contra els febles, excel·lentment reflectida i que ja mereix una anàlisi, hi trobo un altre nexe que encara em crida més l’atenció.
Es tracta de la bondat i la lleialtat maltractades, dels bons i lleials humiliats i menyspreats per la força cega, estúpida, sense raó.
La bondat és un valor socialment a la baixa. Ser bona persona s’equipara gairebé a ser un imbècil. Ningú diu que vol que els seu fill o filla, de gran, sigui bona persona, i l’èxit, la realització personal normalment no s’avaluen en termes d’arribar a formar-se com a persona en uns criteris ètics sòlids basats en aquesta bondat. I no s’enten que, si bé això no garanteix la felicitat, n’és un element indispensable.
Jo penso ben al contrari. Crec que la intel·ligència, la raó, estan abocades a cercar el bé. Això és la base que permet una ètica atea.
M’agrada que en les teves narracions el malvat, el violent, l’abusador, sol ser també estúpid, cec, i que sovint rebi també el seu càstic, no diví, sinó com a conseqüència directa de la seva manca d’intel·ligència… I com aquests éssers dolents actúen sense criteri, impulsats bé per instints ben primaris, bé per prejudicis i hàbits socials que no se saben qüestionar. El nen que tem veure’s abocat a repetir el que fa el seu pare… una mostra excel·lent del que et dic.
Bé. Em faria pesat, perquè és un àmbit de discussió que m’apassiona. I treuria mil exemples en les teves narracions a l’entorn delque et dic. Potser això també t’expliqui com veig la política, ja que has visitat el meu blog, la qual cosa t’agraeixo.
Per cert, t’he respost a les preguntes que em feies al meu post i també al teu.
I novament, gràcies per una altra estona deliciosa de bona literatura.
Has sabut mantenir la tensió fins al final, bon relat, enhorabona!