La Gran Meretriu o Gran Puta, La Gran Mortificadora, Mestressa, Pontífex, Sacerdotessa, Netejadora; la Santafrígida, la Fúria, o Gorgona, la Mater Sumaríssima, la Innombrable i la Dadora era una dona d’aparença bellíssima. Us la descriuré, tal com la vaig veure la primera vegada. La primera i única vegada que va somriure per congraciar-se amb mi.
continua…
Cabellera rossa lleugerament ondulada, ulls verts, pell finíssima, blanca, transparent, com de porcellana. Llavis no massa gruixuts, no gens voluptuosos però molt ben dibuixats ressaltats per un color discretíssim. Dents blanques, regulars, exactes. Pòmuls lleugerament marcats. Oval de cara perfecte. Nas recte, no camús ni infantiloide, nas de dona en la seva plenitud. Alta, esbelta, dissimulant les formes més que correctes sota amples jerseis i faldilles acampanades. Modesta, educada. Diu “bondia” a tothom i contesta “i bonhora”. Neta. Planxada. Lleugerament perfumada. No es pinta. No li cal. Filla d’una casa de pagès. Hereva d’un pare vinataire, esquifit i gran faldiller i una mare Gran, Mortificadora, Mestressa, Pontífex, Sacerdotessa, Netejadora, Santafrígida, Furia, o Gorgona, Mater Sumaríssima i Innombrable. Les coses mai són perque sí.
Ella em saluda
– Com et dius?
Jo m’amago darrera la cama del meu pare. Sóc tímida, sóc esquerpa, sóc neuròtica precoç, vinc d’una harem de dones-tietes-joves-boges-deixades anar i en la meva curta lucidesa ja he intuït la problemàtica del meu sexe.
– Bé, bé, ja m’ho diràs.
Diu ella davant del meu silenci i aleshores se m’encèn una llumeta de perill perquè no sé si allò és una certesa que ella té, convençuda del seu encant, una intuició o una amenaça.
Ella va ser així només aquell dia, després es va anar deformant. Però jo vaig guardar la imatge en un ventrícle del meu cor, per recordar que quan la veia amb aquells ulls grisos d’acer i aquella pell aspre d’escata, i aquell toc fred i violent i aquell moviment embogit i aquella veu escanyada, i aquella duresa de paret que retorna pilotes i veus i ressons, podia haver estat d’una altre manera. De la manera que alimentava el meu desig de ser estimada.
Fins que un bon dia, no fa pas gaire, no creieu, em va petar el cor. Em van haver de fer un by-pas i allà me la van trobar, incrustada a la meva carn, alimentant-se’n, provocant-me arritmies i accidents coronaris, aquell cos estrany. El cirurgià la va extirpar immediatament i la va llençar al cubell. Crec que la van cremar amb les restes de l’hospital el dia 10 de gener de l’any 2000.
Ara noto un buit per on em passa l’aire.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!