Reflexions d'una hipocondríaca

Aviso, és llarguet.
 
Sóc restauradora d’art i m’agrada molt la meva feina, sobre tot perquè mentre les mans van netejant la fusta puc fer   les meves cavilacions, encara que a vegades em distregui massa i puleixi més que toca la cara d’una  talla, com ara mateix m’acaba de passar amb aquesta. Ja puc anar en compte o encara l’hauré de pagar jo  i aquesta no té preu,  que és la única peça d’estil  gotitzant que s’ha trobat no sé on. Ja sé, accentuaré el color per a què no es noti el rebaix de la fusta i li perfilaré més els ulls… És  que avui no tinc el dia: en Marius m’ha trucat aquest matí, recèn llevada.

 

Tot va començar a la primeria d’estiu, quan em vaig fer tallar el cabell a l’ú. En veure’m es va posar com una moto: que qui m’havia aconsellat, que si no hi havia miralls a la perruqueria, que si estava demanant que es fiquessin amb mi…. Home, no n’hi ha per tant,  moltes dones van així. Li vaig dir, una mica sorpresa de la seva reacció. Ah, si? Qui, qui, digues,  qui? Va cridar. Mira, d’entrada,  se m’acut que la Demi Moore en aquella pel.lícula que fa de sergenta. On vas tú,  a comparar-te amb la Demi Moore¡  Aquestes paraules i el to amb que va dir-les em van fer pujar la mosca al nas.  Ell no ho declarava però jo m’ensumava que tot el seu enuig era perquè,  amb aquest tall de cabell,  queden  al descobert  les meves orelles, que són grosses  i jo  tampoc volia reconèixer  que en el fons amb aquella nova imatge  volia posar a prova el seu amor.   El mateix dia, al vespre,  em va venir a buscar a la feina i em va donar una gorra amb visera, té, pel sol, em va dir. Tot i que eren les vuit del vespre me la va fer posar procurant que les orelles hi quedessin recollides. El vaig deixar fer però, quan em vaig veure en un aparador, vaig treure’m la gorra  d’una revolada i ell es va enfadar. El pitjor va venir quan estavem prenent un refresc a la barra del bar. Al taburet del costat de’n Marius, va seure un home jove amb mirada d’il.luminat, d’aquelles que pots  trobar en certes pintures de sants i profetes.
– Ei noi, com va?. Va saludar.
– Home¡ Tú? – va dir en Marius- Precisament aquest matí t’he estat trucant, que diu el gerent a veure si ens portes el projecte d’una punyetera vegada.
– L’estic madurant
– A veure si de tant madur  caurà de l’arbre,  que fa dos mesos que l’estem esperant
I van continuar parlant molt animats. Doncs, bé, el poca-solta del Marius no solament no  em va presentar  l’il.luminat, sinó que mentre va durar la conversa se’m va girar d’esquena, com si volgués tapar-me  i fer veure que anava sol.  És l’interiorista que està moblant el despatxos de l’empresa; un paio gàndul i una mica sonat, em va explicar quan l’altre ja havia  marxat. Jo no vaig dir res, pensant que potser per això no me l’havia  presentat o perquè havia estat un encontre molt breu o per  altres  raons. Totes per amagar-me a mi mateixa  la realitat.  
Tinc el cap com un timbal i aquesta corona li ve gran al nen i petita a la mare, però, mira, més val pecar per excés que per defecte, l’hi plantifico al nen, au, una mica de cola per aquí i una altra mica per allà i ja està: ungit rei. Ja veus que n’es de fàcil,  millorar una imatge¡   
Si he de ser sincera, aquestes orelles m’han martiritzat des que les vaig descobrir enganxades al meu cap, que va ser de seguida, perquè a les familíes sempre hi ha algú que s’encarrega de fer-te saber quin defecte t’ha tocat.  Al meu pare li eren igual, els pàmpols que tenia per orelles. Ell parlava sense embuts – el cert era que les meves orelles no l’impedien trobar-me maca-  i gràcies a aquesta sinceritat i a què les tinc molt examinades, he pogut anar assumint-les poc a poc, però de petita em va costar. Les meves orelles  tenen un tamany desproporcionat a la resta de la cara que,  apart d’això, és força agradable.  A sobre,  la meva mare em va fer anar amb trenes fins els deu anys, quan per no sentir-me més, les va desfer. Aquest pentinat et fa massa gran, va dir, però a partir d’aquell moment vaig portar una cabellera rossa, llarga,  brillant i suau que m’emmarcava l’oval de la cara i cobria pietosament el meu orellam.   Anar amb les orelles amagades em va permetre enamorar el primer xicot. Tan amagades,  que no me les va arribar a veure mai. Ens trobavem  de dia, com recèn sortida de la perruqueria.  Anava  pentinada amb molta laca i fugia del vent per a què no es mogués ni un dels cabells protectors.  No podia soportar que em digués coses a cau d’orella. Encara que era estiu, jo evitava anar a la platja amb ell. Però, als quinze dies estava tant tipa d’anar pel món amagant-me i, a la vegada, em feia tanta vergonya descobrir-me,  que ho vaig deixar còrrer, prometent-me que la propera vegada jugaria amb les cartes cara amunt.
I hi vaig jugar. A la mitja hora de conèixer el Marius, vaig fer veure que m’havia caigut l’arracada i que me la volia posar. M’ajudes? Li vaig dir, apartant-me el cabell per a què ell pugués treballar còmodament i esperant que en veure’m l’apèndix apretés a còrrer. Oh, i tant. Va dir i en acostar-se es va fer un silenci. Jo no li vaig veure la cara però tot seguit vaig sentir que murmurava, aquestes orelles són com per menjarse-les. No cal que digui que em va enamorar a l’instant.   
Bé, dono per acabada aquesta maredédeu. Ara m’hauré d’encarar-me amb  la Lactans  del Joos Van Cleve que té unes esquitxos de cola enclastats sobre el pit. A veure,  li passaré un cotó xopat amb aquesta solució i ho deixaré estovar un parell de dies…
Després del tall de cabell, vaig notar que en Marius es feia el ronso. Sempre tenia una excusa per no sortir amb mi i si ens veiem havia de ser a casa seva o a la meva. Si no hi havia més remei, sortiem, però amb la gorra posada. A la mínima ocasió deixava anar comentaris de l’estil:  si que triga a crèixer el teu cabell; enyoro  aquella cabellera… Va arribar a l’extrem de regalar-me un perruca ros platí que no m’he volgut posar mai. Fins que un dia em va dir, senyalant les meves orelles, mira he fet una consulta a una clínica de cirurgia plàstica i m’han dit que  t’ho podran dissimular. I em va plantar davant un prospecte que em vaig guardar prometent-li que m’ho pensaria. De debó,  ho vaig sospesar un parell de dies mentre li aguantava lel xàfec d’arguments amb els que volia acabar de convèncer-me: A veure, no era restauradora,  jo? No enganxava dits, no posava ulls, no rascava, no netejava, no pintava fins donar a la imatge un esplendor potser major que l’original? Doncs, perquè no aplicar-ho a mi mateixa? Potser té raó, el Marius,  vaig pensar i l’endemà, ben decidida, li vaig trucar per quedar al migdia, al nostre bar. Serà un regal. Això mateix,  serà un regal per celebrar el sisè mes d’haver-nos conegut.  
Un cop a la barra i havent demanat un vermut em disposava a notificar-li la meva decisió quan,  va, i  torna a aparèixer l’interiorista il.luminat  i el Marius torna a girar-se’m  d’esquena i tornen a posar-se a parlar. I jo que callo. Jo que,  per donar-li temps, em prenc el vermut a glopets  i trinxo l’oliva fins  convertir-la en finíssim puré i llepo el glaçó de gel amb tanta parsimònia que el cambrer s’hi ha de fixar. De tant en tant, miro el rellotge,  espectant. Ara, ara es girarà i em presentarà, però cà, passa mitja hora i ells, de què parlaran? Hi poso atenció i no m’ho puc creure¡ L’interiorista fa un discurs sobre la perfecció i la bellesa
– Que no és una fita llunyana, diu,  sinó que pot marcar tota la teva  la vida. M’has vist tú, amb una peça de roba que no lligui exquisidament amb l’altra? I els meus àpats? Són obres d’art. I les dones que trio? Les més bones. Hem de refusar els errors i les vulgaritats perquè, n’estic convençut,  l’ideal de la perfecció ens salvarà.
– De què? pregunta el Marius.
– De l’avorriment, de la mediocritat… de tot,  Seleccionant, esmenem la natura,  que a vegades s’equivoca…
Aleshores l’il.luminat  s’adona de la meva presència, s’inclina cap el  Marius i li diu
– A veure,  tú que preferiries,  tirar-te la Jenifer Lopez o aquesta del teu costat?
– Home¡ Fa, el Marius, eludint  contestar
– Gira’t, gira’t i ho entendràs El Marius que es resisteix a girar-se però  l’altre  es posa tan pesat, que al final  ho fa, i la seva mirada ensopega amb la meva i és una  mirada de vergonya i súplicant. Ara, penso jo, ara es quan dirà, tio aquesta orelluda que et molesta tant , és la meva xicota. Però, no. El Marius calla¡
– Que et sembla?  No ha comès, aquí,  la natura  dos errors monumentals? fa l’altre.
– Em sembla normal, menteix el Marius,   no secundant l’atac.
– Normal? Em faria no-sé-què anar amb aquesta tia de  bracet. I en Marius fa com que riu, amb un riure forçat, és veritat,  però un riure, al capdevall.  Aleshores és quan  jo deixo el got al taulell, trec la gorra de la bolsa i el prospecte de la clínica de cirurgia estètica i els  plantifico ostensiblement damunt del mostrador;  baixo del taburet amb molta calma, em giro cap el Marius  i li dic, 
– No triguis massa, que l’arroç es cobarà. Quan ell sap perfectament,  però no l’altre, que vivim separats i que m’he fet una truïta amb patates per dinar.   
Des d’alesahores que no ens hem parlat i és avui que em truca, amb veu de nas -com si estigués refredat  i posada a desconfiar penso que potser ha triat l’ocasió, per fer-me llàstima-   i em demana que el disculpi, que va tenir un mal moment, que  va tenir por de quedar malament  davant  de l’altre, que per això es troba idiota, que de la mateixa ràbia, ha plorat -efectivament em vol estovar-  i que vol tornar. I jo li dic, no m’agrada que s’avergonyeixin de mi. I ell, he canviat, Eulàlia, he canviat. En una setmana? Desconfio  i li dic, me n’alegro, noi, però que ho disfruti una altra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!