BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Tinc un amant. Estic enganyant també el meu fill?
La senyora estava neguitosa. Havia entrat al despatx amb una pregunta
sobre les notes del nen, que havien baixat, però semblava decidida a encetar aviat
un altra tema. Casada i amb un fill de 11 anys mantenia una relació amb un home
casat, ell també amb dues criatures.
Pregunta: “Podria ser que els nostres fills
notin alguna cosa, notin el que ens passa?” Ella ho lligava amb la
baixada de notes del fill. Una culpabilitat inconscient li feia pensar que la
infidelitat conjugal havia de ser castigada en allò que ella més apreciava, el
seu fill.“Quan un enganya el cònjuge, enganya també el fill?” em va dir
exactament.
No. Quan un enganya el marit, no està enganyant el fill. Aclarim una
confusió molt freqüent. En la nostra societat, encara amb baix nivell de cultura psicològica,
la paraula amor té un sentit unívoc que és totalment erroni. L’amor per un cònjuge
i l’amor filial dos amors de naturalesa diferent. L’amor de parella és un amor
sexualitzat i l’altre no. O no ho hauria de ser. L’amor pels fills prové de la
tendresa casta que tot infant elabora quan compren, si tot va bé, a la fi de l’èdip
que mai no podrà “casar-se amb ells”, la nena amb el pare i el nen amb la mare.
Dit això, a la pregunta si els nens noten alguna cosa del que passa, la
resposta és afirmativa. I els influirà en el seu futur? Sens dubte. Però no pas
de la forma que aquesta senyora, i potser alguns dels que em llegeixen, es
pensa. La influència de la infidelitat no ha de ser forçosament negativa per als
fills, com molts podrien témer. L’herència culpabilitzant de la moral tradicional! Buscar un amor a fora
quan s’ha esgotat en la pròpia parella dóna fe d’una voluntat de viure; sens
dubte molt més estructurant per a uns nens que la depressió d’una mare o d’un
pare insatisfets.
Això vol
dir que cal parlar-ne amb els fills? No. Educar bé noés dir-ho tot a un fill sinó dir-li només allò que li concerneix.
Tornem-hi: l’amor filial és de naturalesa totalment diferent de l’amor
de parella. Si
no ho veiem clar, voldrà dir que és la nostra part parental de l’èdip
la que no s’ha resolt
correctament: potser per comoditat emocional, vam buscar refugi
sentimental en el
nen per omplir les nostres mancances amb el marit! Compte!
Què fer si el nen pregunta perquè ha sosopitat alguna cosa? S’han d’escoltar totes les
preguntes. Se li dirà que ens complau que s’hagi preocupat per nosaltres, que
ens pot seguir preguntant sempre que vulgui. Ara bé, igual de clar hem de
dir-li que els temes de parella són cosa dels pares i sobre els quals no ha de
patir perquè no tenen cap repercussió sobre ell. Sigui quina sigui la vida
conjugal, la relació entre els pares, ell l’únic que ha de tenir present és que
tots dos el seguiran estimant sempre amb totes les forces. De l’amor dels seus
pares, que és l’única cosa que el concerneix, en pot estar ben segur! Per tant,
no s’ha de preocupar de res més, ni en el cas de ruptura conjugal. Pot fer les
preguntes que vulgui, no se li respondrà res més que sobre la seguretat de l’amor
dels seus pares.
La vida privada dels pares no és cosa dels fills. Ni la vida privada dels fill és cosa dels pares. En la nostra societat
llatina encara hi ha un cert primitivisme en aquest sentit. Immaduresa diria
jo. Tampoc els pares s’han de ficar en la vida amorosa dels fills. Aquests en
poden parlar quan i com vulguin, però sempre sota el seu criteri i decisió. “Que
t’agrada l’Uriel?” No n’hem de fer res, la pregunta sobra. Cadascú la seva
vida!
La senyora de la consulta es va anar tranquil.litzant. Així ho vaig
comprovar en una segona visita. De mica en mica havia anat comprenent que no
estava traint pas el seu fill. Li vaig dir que més aviat podia estar contenta
pel seu fill que tenia una mare que tant s’interessava per ell.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ahir se me va esborrar un post sobre “l’amor lliure, el sexe lúdic, les relacions significatives i el matrimoni dispers”, en que analitzava la crisi del model tradicional de parella i la inexistència d’un altre, i abogava per estimar obertament i significativament tots els éssers que apreciem i abaixar el tabú de limitar el sexe a la parella -sense caure en el contrari-, doncs és una circumstància espai-temps el que fa que aquest límit existisca, cap altra cosa. Perquè tanta obsessió per la exclusivitat?