BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Es veu que els catalans no volem jugar net. Sempre amb l’excusa de la nostra singularitat volem saltar-nos les regles del joc. Això és fer trampes, ens acusen sense miraments.
Doncs apa, no siguem díscols, deixem de rondinar perquè les lleis no ens agraden i seguim les normes com fa tothom. No intentem una vegada més ser l’excepció. Al cap i a la fi, les normes del joc són “leyes que nos hemos dado entre todos”. Cal sotmetre-s’hi. Res de privilegis. Si una llei no ens agrada i la volem canviar, hi ha procediments legals per fer-ho. Usem-los i mentrestant acceptem el marc legal vigent. Cal seguir les regles del joc “que nos hemos dado entre todos”.
Massa ritintin, massa reiteració, per no sospitar que la cançoneta no ens estarà amagant alguna trampa. Que n’hi ha de trampa. Ara ho veureu.
Per poder contestar al senyor Bono, Rajoy i tots els altres que els aplaudeixen, haurem de prescindir de la dada més important: que aquestes regles de joc, són només seves i no pas nostres. I ens han estat imposades a foc i sang des de 1714. Per dir-ho més suaument, amb la força de les armes i de la repressió policial. Ininterrompudament al llarg de 300 anys. Sota aquestes condicions no hi ha legalitat espanyola que pugui ser vàlida per a nosaltres. De fet, nosaltres tenim el nostre propi joc al que els espanyols no ens deixen jugar i unes regles pròpies que no ens han deixat establir. El nostre no és el joc d’Espanya. Perquè mai hem escollit lliurament jugar a aquest joc. El nostre joc es diu Catalunya i Països Catalans. I un dia, aviat, n’escriurem les regles.
Però deixem aquest fet de banda, per decisiu que sigui, i encarem-nos amb la seva acusació malèvola.
Regles de joc, les seves? De cap manera.
Només un tramat de normes al servei de la seva arbitrarietat.
1. La condició bàsica d’unes regles de joc és que siguin clares. Prou perquè tothom sàpiga a què atenir-se i poder jugar. Resulta, però, que n’hi ells saben a què atenir-se! Les seves regles són tan confuses que ni el tribunal constitucional s’aclareix: porta tres anys discutint-ne el sentit. Regles confuses són regles arbitràries. Regles confuses són regles que lluny de permetre fer d’àrbitre a un tribunal, el porten a l’arbitrarietat.
2. Unes regles de joc han de ser estables i donar seguretat. Que no permetin subterfugis, contradiccions, sortides en fals… en fi que les cartes no estiguin marcades. En canvi el tramat constitucional, començant pel tribunal d’aquest nom, està sotmès a tantes variants excepcionals, a tantes condicionants que poden donar una nova sorpresa en qualsevol moment i el fan vulnerable a qualsevol manipulació externa. Ara es permet actuar a jutges caducats, ara no es substitueixen els morts, ara se’n recusa un altre per motius fútils, ara la presidenta no vol exercir el seu dret de decisió, ara els del govern saben com van les deliberacions… A veure, qui té la santa barra de dir-ne regles de joc a tot aquest galimaties, d’aquest garbuix de subterfugis que permeten el joc polític més incoherent! I en aquest marc esperpèntic s’ha de sotmetre la nostra voluntat popular expressada en referèndum?
3. Unes regles de joc han de ser coherents. Que serveixin per al joc a què
estan destinades. …
[N’hi haurà més]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La llenya al mono començà amb les Germanies dels Regnes de Mallorca i València sobre els 1519-23 que voléíem una República al’estildde Venècia, continuà amb Pau Claris, i després amb la segregació de les terres septentrionals del país. I continuà amb l’entrada per Almansa i continuà per Barna, etc….i fins fa 4 dies que la guàrdia civil aplicava llur llei als alcaldes de RIOLA (La Ribera Baixa) i Montblanc (Alt Camp)…..l’any passat.
Narcís, amic, es tracta de jugar i viure amb regles UNIVERSALS, no pas españoles, que sempre són un poc particulars (recorde el darrer ajusticiat per la Santa Inquisició, el mestre Ripoll de Russafa -València- en el properíssim 1835 per voler un ensenyament universal i no doctrinal), fa 4 dies. Eixe és el seu parany. Els volem ben lluny de les nostres vides.
Una abraçada.