BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Redimensionant les limitacions dels homosexuals
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
En un apunt anterior vaig rebre
aquest comentari firmat per JUAY:
“Òbviament no tenim la obligació d’explicar als nostres
pares quina és la nostra condició sexual, si bé tendeixo a pensar que tenen el
dret a saber-ho. Algú que amaga la seva homosexualitat, no es converteix en
heterosexual, encara que sovint vulgui semblar-ho. Penso que els pares tenen el
dret de saber qui és en realitat el seu/va fill/a.
També opino hi ha una qüestió de plenitud. De viure plenament la pròpia
sexualitat. No se si podem viure amb plenitud allò que s’amaga, o no gosem
projectar. No sé si podem ser feliços si no podem expressar lliurement el que
ens fa sentir feliços (com agafar de la ma o fer un petó a algú a qui estimem)
No se quines son exactament les pors que no permeten a tanta gent viure
obertament la seva sexualitat. Potser és el prejudici interioritzat, potser és
la por al rebuig, a la incomprensió…
Però no crec que la voluntat d’explicar-ho als pares neixi de voler posar a
prova el seu amor. Penso que la voluntat de reivindicar-se com a homosexual
neix d’un mateix, de la voluntat de d’esser conseqüent amb els propis
sentiments, de la voluntat de “normalitzar” una vivència….”
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
No hi ha millor manera de ser infeliç que
viure sota obligacions que objectivament no ho són. Però que, tot i així, ens
les imposem. Aquesta era en essència la idea que volia transmetre en
el primer apunt sobre el tema. Sentir-se obligat a explicar als pares la
preferència homosexual és una font d’angoixa inútil. Hi adduïa força raons. Ara
bé, això no treu que un ho pugui considerar convenient i els ho faci saber. Llavors
es tracta de la conveniència de dir-ho, no de sentir-ne l’obligació. Fixem-nos
en la diferència: considerar-ho convenient o no ens deixa tranquils, però
sentir-ho com una obligació i una necessitat, no. Això és el que
volia deixar clar.
El comentari de Jauy té el valor de
detallar algunes qüestions que ballen pel cap del noi quan
descobreix la seva preferència homosexual. Segons ell, del fet de fer-ho
conèixer als pares en depèn la felicitat del noi o la noia i la plenitud
de la seva relació. Així les coses, dir-los-ho seria necessari i obligatori (i
per tant, angoixant en molts de casos!). Creu que si “s’amaga” als pares aquesta
manera de ser, un deixa de ser coherent amb la pròpia
identitat (amb
allò “que és”). Raó de més per fer-los ho saber. No importa que
aquesta situació resulti dolorosa o angoixant; l’individu l’ ha d’assumir com
un front de la lluita reivindicativa a favor de
normalitat
del fet homosexual. En resum, felicitat, plenitud, identitat i normalitat són
els valors que estan en perill si no es fa saber als pares la inclinació
homosexual. Déu n’hi do! Dir-ho, per tant, és necessari i obligat.
Voldria
deixar clar ja d’entrada que penso que aquest plantejament és erroni per
exagerat. Intentaré explicar que ni la felicitat, ni la coherència
amb al pròpia identitat, ni la normalitat estan greument afectades si els pares
ignoren la condició homosexual del fill.
Per començar, el fill amb el seu silenci sobre el tema no “amaga” res a ningú, senzillament calla. El
fill no és responsable del que els pares suposin. La societat, en canvi, sí: ella ha educat
els pares en un sentit i els ha imbuït certes expectatives sobre l’orientació de la sexualitat del fill o la filla. Per tant, aquests no s’han de sentir culpable del seu silenci.
El meu comentarista dramatitza quan
afirma que un no es pot sentir feliç si no pot expressar lliurement davant dels
pares allò que el fa feliç com fer-se un petó o agafar-se de les mans. Una
exageració. Ni les expressions afectuoses davant dels pares són les úniques
possibles ni les més importants. Reprimir expansions emocionals ho fem tots,
hetero inclosos, davant dels pares i en moltes altres circumstàncies. El desig,
per altra banda, s’alimenta de restriccions i de l’espera. És clar
que la virtut està en el mig o que totes les masses piquen. Els homosexuals tenen molts i molts de llocs
on “expressar lliurament allò que els fa feliços”. Per tant, la felicitat
d’aquestes persones no està en perill per aquesta limitació en el cercle
paternal. Com tampoc ho ha estat per a tots els joves que durant segles l’han hagut
d’aguantar, fossin homo o heterosexuals. Perquè aquestes expressions que Juay
considera tan necessàries no han estat tolerades fins fa ben poc. Nosaltres,
que les teníem prohibides quan érem joves, no sentíem pas qüestionada la felicitat per
aquest fet. I avui en dia mateix no tots els meus desitjos els puc esplaiar
lliurament en públic i en qualsevol moment.
Cal ser més explícit? Ningú se sent menys feliç per
aquestes limitacions. Juay em sembla que has exagerat. No calia implicar
la felicitat en aquest tema. No usem la “felicitat” en va!
Potser
ara també ha quedat clar que la normalitat de la relació homosexual tampoc està
amenaçada pel desconeixement que tinguin el pares de la realitat del seu fill.
Valen els mateixos raonaments i exemples. ¿O és que els joves hetero que abans
tampoc podien tenir expressions afectuoses no vivien pas en normalitat? ¿O
vivim fora de la normalitat quan veiem un desig limitat pels costums? ¿O potser és que el
llistó de la normalitat el marquen les permissions que tenen els heterosexuals
en cada moment i en cada lloc? Potser és això! Normalitat és poder fer el que
fan els hetero, doncs. Compte amb aquesta manera tan limitada d’entendre la
normalitat! Clar,
perquè això de ser normal no està definit enlloc més que pel costum.
Està molt i molt bé que els homo vulguin ser tractats amb la mateixa
permissivitat que els hetero. Però, vejam! si la restricció està limitada en un sol àmbit, i
sensible per raons molt fàcils d’entendre, no diguem que està en joc
la normalitat tal qual, en la seva totalitat, en sentit absolut.
Ho considero una altra exageració. No usem tampoc la “normalitat” en va!
La
ignorància dels pares sembla que impedeix “ser conseqüent amb els propis
sentiments”. Un cop més s’atorga un abast universal a una
conducta que només té restriccions en l’àmbit familiar parental. La
mateixa exageració. Fora d’aquest àmbit, l’homosexual té molts altres àmbits,
sortosament cada vegada més, on pot ser totalment conseqüent amb els seus
sentiments.
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
Només és qüestió de temps, Juay. A vegades l’actitud militant porta a
exagerar els greuges i les restriccions perquè això ajuda a mantenir la flama
reivindicativa. No cal. Aviat, quan els joves actuals siguin pares, educaran els
seus fills perquè acceptin les diferències com a normals. Aquestes diferències no es menystindran
ni s’odiaran. Però no ens equivoquem en el blanc del nostre objectiu
reivindicatiu, que també és meu per més hetero que sigui. El blanc no són els
pares, és la societat en general. No són les persones amb qui ens uneixen llaços directes
d’estimació (tot i que si poden entendre’ns, millor), sinó l’anònima societat de lleis, de mentalitats i amb una cultura forjada al llarg de
segles. Una cultura i una societat que gràcies a l’esforç de molts ha anat canviant,
però que encara necessita estovar molts durícies de la
seva mentalitat. I això, encara que no ens agradi, demana temps. I demana sobre tot
no fer-nos mal inútilment a nosaltres mateixos amb errònies obligacions.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sincerament, a mi em sembla com si esperés el permís dels pares per poder actuar com a homosexual. No és homosexual? Doncs simplement que actui com a tal, que no es reprimeixi. El respecte comença per un mateix. Si tu et respectes i creus en allò que fas i actues en conseqüència, el teu entorn et respectarà. Si actua amb normalitat el seu entorn ho percebrà com a quelcom natural. Això, de retruc, ajudarà que la societat en general també ho percebi de manera natural.
La millor manera de reclamar drets o igualtats és exercint-los. Cada vegada veig més parelles de gays i lesbianes pel carrer i, òbviament no els reconec com a tals perquè tinguin cap taca verda al clatell ni res similar, sinó perquè van agafats de la mà, s’abracen, es fan petons… Viuen amb naturalitat en un espai públic de la mateixa manera que ho faria qualsevol parella heterosexual! Aquesta és la millor militància i la millor manera de reclamar res. Mentre hi hagi homosexuals que se sentin diferents, estranys o no normals, perquè ells mateixos creguin que allò normal és ser heterosexual (idea que els ha imposat la societat, però que només ells mateixos es poden treure del cap), la societat no els veurà de la mateixa manera que veu als heterosexuals.
I crec que aquí se’ns escapa un petit detall, que abans que res qualsevol de nosaltres és persona, un ésser humà, sigui heterosexual o homosexual, i els éssers humans mostren el seu afecte cap a aquells congeneres que estimen. El meu consell per aquest noi és que sigui persona, que es comporti com qualsevol ésser humà, que vagi al cine amb la seva parella, que li posi la mà a la butxaca del darrera del pantaló mentre camina pel carrer, que el porti a dinar a casa sons pares… I llavors no li caldrà dir res, però perquè haurà deixat de reprimir-se a ell mateix i així deixarà d’angoixar-se.
Trencar barreres mentals imposades per la societat no és fàcil, però això només ho pot fer un mateix. Que no esperi que li facin els altres, ni tan sols l’aprovació dels altres, només la d’un mateix, la satisfecció de sentir-se bé amb un mateix sent tal com és.
Totes les intervencions em semblen molt enraonades, només puntualitzar l’extrem del títol, d’aquest comentari, creiem que seria millor parlar de diversitat abans que de diferència.