BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
L’últim dia vaig donar una dada que deixava palesa, si encara cal, la misèria moral del capitalisme. M’he posat a estirar la veta que havia descobert i, oh-la-la, n’hi ha per llogar-hi cadires! Per evitar que el bon caràcter se’ns torni agre us les llençaré totes d’una tacada i no en parlem més.
Caixa Penedès. Els dels cava, aquells que conviden Rajoy per aturar uns inútils sabotatges espanyols. Els seus principals directius es van permetre doblar la paga, dels de 3,3 a 6,7 milions d’euros, tot i que el benefici de l’entitat es va enfonsar un 28%. Com s’ho van poder fer? Doncs perquè són molt llestos. Caixa Penedès, aplica un voraç tipus del 6,2% a determinats préstecs hipotecaris. Es tracta d’un nivell al caire de la usura, tenint en compte que l’interès que paga als clients per l’estalvi de les seves llibretes ha caigut per sota de l’1%.
Solaria. Empresa madrilenya fabricant de panells solars. L’any passat, els set consellers, quatre d’ells de la família Díaz-Tejeiro, van cobrar en conjunt 2,7 milions d’euros, un 53 per cent més que el 2007. L’escalada, a més d’immoral, és del tot injustificable; justament en l’exercici d’aquest any els comptes de l’empresa havien canviat de signe: dels 48 milions de benefici van passar a 21 de pèrdues. Solaria va entra a borsa a mitjans del 2007, la cotització s’ha enfonsat un 85 per cent. Això tampoc ha estat un fre a la seva indecorosa autoadjudicació de sous.
Renta Corporación. Immobiliària barcelonina. Els resultats del 2008 inclouen una pèrdua catastròfica, la pitjor dada en els vint anys d’existència de la companyia. Renta va sortir a borsa fa quasi tres anys a 29 euros per títol. Una operació que va reportar al president Luis Hernández uns 37 milions. Ahir els títols cotitzaven a la misèria de 2,11euros. L’enriquiment d’Hernández ha sigut semblant a l’empobriment dels inversors que van confiar en ell. Malgrat aquest desastre, Hernández està aquests dies de celebracions. Potser ja ha inaugurat la seva nova residència al passeig de la Bonanova, un pis de 500 metres quadrats per valor de 7 milions d’euros. Espavilat, l’home! Quins elogis no rebrà en els actes socials dels depredadors com ell!
Reyal Urbis. Immobiliària,totxo. Rafael Santamaría Trigo n’és el president. Va anunciar fa poc amb tot el cinisme del món que es retallava el sou un 15% .A bones hores i massa, massa, curt. La decisió l’havia d’haver pres el 2008, quan l’empresa va perdre la bagatel·la de 875 milions d’euros i la cotització es va desplomar un espectacular 47%. Ara bé, una targeta de presentació com aquesta no va impedir que l’any passat el consell d’administració de Reyal, amb Santamaría al capdavant, tingués el desvergonyiment d’apujar-se el sou un 142% passant de 3,3 a 8 milionsd’euros.
Picking Pack, cadena catalana de papereries. Una insolvència, com moltes, del tot incomprensible. Els seus propietaris són la família Gallardo amos del potent laboratori Almirall que l’any passat va guanyar 136 milions d’euros. L’any anterior van vendre en borsa un terç del capital del laboratori i van ingressar l’espectacular quantitat de 830 milions. “D’aquí que no s’entengui que per una suma relativament mòdica hagin deixat Picking a l’estacada. En aquests temps de dura crisi, seria desitjable que l’altaburgesia estigués a l’altura de les circumstàncies. El nostre capitalisme, si una filial no funciona com l’amo voldria, en comptes de posar diners per reestructurarla, s’emporten els llibres comptables al jutjat i que pagui als creditors sa tia.” Com tenen cara de seguir amb la cançó de la flexibilitat laboral! És clar que els sindicats, sucosament subvencionats, van curts d’idees per exigir una regulació com cal de tant de desori i misèria. Tampoc sentim els polítics que s’interessin per aquestes dades. Ni llegeixen els diaris: massa cansat! Ells estan per inventar-se contes amb què adormir el personal.
González, president del BBVA. Tranquil.lament anuncia que s’apuja el sou el 32%. Per què? Cito de memòria: perquè ha aguantat el banc quan els altres s’han enfonsat. Fantàstic. Qui ens apuja el sou per fer bé la nostra feina? És clar que valorar-se a un mateix, quan és tan fàcil, costa molt poc. La broma del González també la vaig llegir a la mateixa secció d’economia de l’AVUI, però no em feu buscar l’enllaç. Aquest home no s’ho val. Perquè si no recordo malament, ho va dir públicament sense avergonyir-se’n a la junta d’accionistes.
Toc positiu. Empresa sense nom. Còpia de l’AVUI per variar. En una prestigiosa productora de pintures de Catalunya comenten que, malgrat tot, l’any passat encara van aconseguir resultats positius. A causa de la depressió, a més de les seves habituals comeses, n’han assumit una de nova: donar facilitats financeres a les pimes que proveeixen a fi de pal·liar la tallada en sec de crèdits de la banca. ” La clientela està preocupada perquè els seus magatzems estan plens a vessar de mercaderia. La situació és alarmant”, afirmen a l’empresa. “Però no ens hem de llepar les ferides. Ara toca treballar més que mai per sortir com més aviat millor de la crisi”. El que de cap manera ha passat pel cap dels gestors és aprofitar-se de les circumstàncies per plantejar un expedient de regulació, com fan centenars d’empreses. ” Abans s’hauria d’enfonsar la companyia. Els treballadors són com de la família”, afirmen. I és que, malgrat tot, encara queden per aquestes latituds empresaris de pura raça.
Ei! No tot és negatiu, ja ho veieu.
I res de lamentar-se ni aïrar-se! Si voleu, una mica de pataleta, però després voluntat i acció; aquesta és la clau. Per part meva he contribuït fent públiques les dades. He picat el crostó als depredadors. Però també als sindicats subvencionats i als polítics maldestres. Crec que moltes veus fan una veuassa. Per ara ja hi he posat la meva i no serà l’última. Ara us toca fer sentir la vostra!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diuen que deia Romanones que les societats anònimes tene aquest nom perquè el que fan els seus consells d’administració no té nom.
Ah. i no t’amuinis, que ja encarregaran al seu departament de màrketig
una campanya de rentat de cara amb alló de la “resposabilitat social
corporativa”.
El rànking de retribucions dels consells hauria de correspondre’s a la posició de l’empresa dins del ranking corresponent. Només cal un cop d’ull al ranking de les 5000 principal empreses de l’estat i comparar-lo amb l’informe Spencer-Stuar sobre cocells d’administració, tots dos per a l’any 2088, per a veure els grans desfases que hi ha.