BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Què ens ve al cap quan sentim la paraula motivar? ¿Que els xiquets, noiets, noietes, estudiïn a gust? ¿Que s’entusiasmin davant d’un llibre d’escola? (Perdó, davant d’un ordinador amb textos escolars!) ¿Que es posin a fer els deures amb tanta naturalitat que no ens veiem obligats a intervenir? ¿Que es mostrin encuriosits per nous coneixements?
Motivar és lligar el gust per l’esforç necessari i el desig d’aprendre.
L’esforç ha d’agradar. No només han d’agradar les matèries d’estudi, l’esforç també. Es pensa que motivar és presentar els aprenentatges de forma que resultin atractius. Com si el desig d’aprendre comportés per ell sol les ganes d’esforçar-s’hi. Error a desterrar. Els nens detecten de seguida que aprendre els exigirà un esforç i si no estan disposats a fer-lo ja no es deixaran encisar pel cant de sirena del mestre: no hi haurà coneixement que li resulti atractiu. El mestre ja s’hi pot esgargamellar! El gust per l’esforç és anterior al desig d’aprendre. Els pares l’han d’inculcar abans que els nens s’encarin amb les tasques escolars.
Quan l’esforç impregna naturalment tots els àmbits de la vida, el nen l’assumeix com un ingredient necessari per a qualsevol activitat. Si se li demana per adquirir un coneixement o per aprendre a fer una cosa, no trobarà estrany fer-lo. L’amor per l’esforç forma part de l’educació global del nen que els pares assumeixen des del moment que neix. Esperar que aparegui de cop i volta amb l’entrada del nen a primària és una ingenuïtat.
Esforç comporta sacrificar gustos, no defugir les molèsties necessàries, posposar satisfaccions immediates, pensar transcendint el moment present, delectar-se amb objectius futurs. A tot això hem d’habituar el nen abans que s’encari amb la tasca escolar. Al nen li ha d’agradar esforçar-se per aconseguir coses.
Amb l’acompanyament afectiu adient, sense brusquedats, paulatinament, donant-li ànims, recordant-li els objectius que aconseguirà amb l’esforç… Però el nen ha d’estimar l’esforç i en principi no li ha de fer mandra ni por.
Confonem el nen no poques vegades. Com li podem demanar esforços quan veu que els grans actuem en funció de si una cosa ens agrada o no? Quantes vegades no ens sent queixar-nos perquè estem cansats? Menys potser de les que ens sent dir que el cansament ha valgut la pena! Llancem missatges contradictoris als nostres fills: per una banda, fomenten la satisfacció immediata i per altra li exigim esforç, és a dir, renunciar momentàniament al gaudi. Estem immersos en una civilització que no suporta la frustració i que anuncia que l’èxit ha de ser immediat. Als pares ens toca posar-hi el contrapès.
Sobre aquest gust per l’esforç podem fer créixer el desig d’aprendre. El desig de disposar dels mateixos coneixements dels grans, de descobrir un món cada cop més ample, de sentir-se apte per a més habilitats. No calen grans aptituds. Només seure amb el fill o la filla i acollir tranquil.lament els seus comentaris sobre cada matèria. La resta vindrà sol i en funció de cada fill. I el pare o la mare que es pregunti: què hagués esperat dels meus pares en una circumstància com aquesta?
Com que cada franja d’edat mostra unes interessos i unes necessitats específiques, els pròxims articles els dedicarem a la motivació en cada segment de l’aprenentatge escolar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el tema, perquè per a mi aprendre és (i ha estat sempre) el millor del món. Mai no he qüestionat l’ensenyament, vull dir com a estudiant (ni de petita ni mai). Les coses abans eren diferents i estudiar formava part de les obligacions i s’havia de fer. I prou. Una altra cosa és que a mi, personalment, m’agradés molt.
És clar que no m’agradava tot igual. Això és evident, però aquet no era un motiu per deixar de fer allò que no era sant de la meva devoció.
Tot ha canviat tant ara que aquests raonaments estan obsolets. Són de iaia, en sóc conscient.
Com a professora, tinc molt clar que s’ha de motivar l’alumnat, fins i tot a la Universitat. Has de saber-los atrapar i, com et vaig dir un dia, en part el secret és apropar-t’hi i que sàpiguen que poden comptar amb tu. Que no els jutjaràs ni faràs de patum magistral. Que ets un simple transmissor de tot una sèrie de coneixements i que ets al seu abast.
Per descomptat, per a mi el quid de la qüestió rau en dos temes bàsics:
1. El respecte per la figura del professor, des de petits a grans
2. La feina dels pares en els primers anys (i després, és clar). Si els pares transmeten energia, ganes de treballar i sentit de la responsabiitat, si estan pels fills, aquests nanos ho tenen molt millor.
Estic espessa. No sé si m’he expressat prou clarament. És tardíssim. Però crec que el concepte bàsic ja s’entén.
Una abraçada, Narcís, que fa molts dies que no sé de tu.
costa, perquè les més de les vegades un(a) arriba a casa amb l’embalum del dia damunt les espatlles i amb tot el que li queda, d’immediat i concret, casolà, per fer.
i aleshores, cara a cara amb una desídia adolescent que ha optat per contemplar la tv en comptes de fer o avançar les tasques escolars…
es pot perdre la solfa.
però moments d’aquests que crec que dius, a partir que el noi ha perdut per enèsima vegada les claus de casa i t’has dedicat a passejar-te amb ell pel parc del dret i del revés vejam si surten (i després li dius: “pq no busques de nou sota el llit…?”, i va i les troba…), o que te l’enduus a penjar ben tibadeta la corda per estendre al terrat, i el rebé que queda…, són meravellosos!
(o déu! : per què anem tan estressats?)
ens hi amoïnem molt. Estem al seu costat, l’animem. Ens veu treballar i veu que gaudim quan ho fem, però costa, costa molt que en prengui consciencia o que s’impliqui més. Tu saps som funcionem a casa…
Des de l’estiu té una mestre particular. Vaig, vam, acabar estressats.
Resposta a la pregunta… Crec que ho van fer bé. Valoraven l’esforç i van saber entendre’ns.