Hi havia una vegada una noia del poble Rom anomenada Yagwali – “ulls bonics”- perquè tenia una mirada brillant en la qual més d’un, tot sospirant, hagués volgut negar-s’hi. Un dia que una família d’un altre clan era de visita, Yagwali va observar entre ells a un jove que passava ufanós muntat en el seu caball. Com diu l’adagi: Quan els seus ulls el veieren, el seu cor l’estimà.
I ell? Ell ja s’ havia fixat en ella feia estona. Per això precisament no parava de passar una vegada i una altra davant d’ella. Amb el primer intercanvi de mirades va estar tot dit.
Aquella mateixa nit varen fer reunir els joves promesos i els van asseure davant per davant. Sobre els genolls de cada un varen posar una mica de pa amb sal i un ancià va pronunciar:
Quan el pa i la sal
hagin perdut el gust per a vosaltres,
aleshores el gust de l’un per l’altre
s’haurà esvanit.
Després, els dos enamorats van compatir el pa i la sal, i d’aquesta manera es varen prometre oficialment. Ara bé, com el clan del jove havia de marxar a l’albada de l’endemà per a un viatge del que ningú sabia ni el començament ni el final, les noces van haver-se de posposar fins a l’any següent. Ah, però, això no feia al cas del jove! Així que, al cor mateix de la mitja nit va anar a trobar a Yagwali per proposar-li de tornar la nit següent i raptar-la. Yagwali hi va estar més que d’acord – pensava què més bonic que un rapte! En gran secret, el jove li va explicar que ella reconeixeria fàcilment la seva crida perquè imitaria per tres vegades el crit de l’òliba. A continuació, els dos van pronunciar le jurament sagrat que els uniria per sempre fins a la mort:
Tu ets meu, jo sóc teu
Que només la dalla i la fanga
ens puguin separar.
I el jove va fanfarronejar:
– I jo dic que ni la dalla ni la fanga no ens podran separarar!
Ara bé, aquesta frase no l’hauria d’haver pronunciat mai. L’endemà mateix, quan amb prou feines havia marxat, van venir a anunciar a Yagwali una notícia terrible. El seu promès en abandonar el campament, s’havia barallat amb una banda rival i havia rebut ferides de mort. La noia no s’ho volia creure. Ell que feia tan sols un moment estava allà tan fort, tan guapo, tan ple de vida! Tot el dia va arrossegar la seva ànima en pena. I aquella mateixa nit, mentre es removia en el seu llit sense poder conciliar el son, va sentir el crit de l’òliba i va esclatar en llàgrimes pensant en el projecte tan tendre i esbojarrat del seu enamorat…
I heus aquí que de sobte va sentir un segon udol. I després tot seguit un tercer. Es va aixecar boja d’alegria. Sense creure-s’ho massa, tanmateix, es va tornar a vestir posant-se tots els vestits tal com es fa per als grans viatges i va sortir corrents cap al bosc. I allà va trobar el seu promès! Sí, era allà! L’estava veient com l’havia vist la primera vegada, orgullós, esvelt sobre el cavall… Potser una mica més pàl·lid que de costum.
– Pobre, va dir-se la Yagwali, això deuen ser les ferides…
En fi, sense pensar-s’ho dos cops, la noia li va allargar les mans i els braços. El noi, llavors, la va hissar fins a la gropa i van marxar al triple galop. Des del primer moment, Yagwali va sentir com se li tallava l’alè. El cavall corria tan ràpid que els seus unglots amb prou feines fregaven el terra. I a més, en mig de bromes i amb llum de lluna tot semblava tan irreal! Yagwali es va estremir i encara va estrènyer més fort el seu cavaller. Només una cosa, el jove estava més fred que la mort. Yagwali va passar la mà sobre el seu front i era talment com si hagués tocat un tros de gel. Llavors, ella va treure’s un mocador i li va lligar al voltant del front.
Va ser en aquell moment que el seu promès va parlar per dir-li amb una veu que ella desconeixia:
– La lluna t’il.lumina, la mort t’acompanya. No tens pas por?
– No, li va respondre, no tinc cap por quan estic amb tu.
Ell, però, va repetir:
– La lluna t’il.lumina, la mort t’acompanya. No tens pas por?
– No, va tornar a respondre, no tinc cap por quan estic amb tu.
I ell que va insistir:
– La lluna t’il.lumina, la mort t’acompanya. No tens pas por?
– No, no tinc cap por quan estic amb tu.
Però encara ella estava cridant aquestes paraules que un enorme calfred la va començar a envair. Llavores, tot d’un cop, va comprendre que el jove que era davant seu no era el mateix. Era un mulo, un fantasma del mort! I en el precís moment que li sobrevenia aquesta revelació, va sentir uns corbs que grallaven des de les seves branques.
Gra! Gra! Gra!
Aquí tenim el vivent que passa amb la mort!
Yagwali va començar a esvarar-se i es va adonar que des de feia una estona els unglots del cavall no només no tocaven a terra sinó que inclús passaven fregant el brancatge dels arbres. Finalment, presa d’espant, el cavall va trepitjar terra en un cementiri. Tot seguit el mulo va fer baixar a Yagwali i ell mateix es va precipitar en una fossa alhora que allargava els braços cap a ella per unir-s’hi per sempre més. Perquè es complís la paraula que ni la dalla ni la fanga poguessin separar-lo mai més. Yagwali va recular d’horror, però el mulo tenia el poder de paralitzar-la, i amb els seus ulls brillants i luxuriosament delerosos li va ordenar de despullar-se i d’unir-se amb ell en el seu llit de noces eternes.
– M’estic gelant! Li va dir ell. Vull escalfar-me abraçant la teva pell i sentint els batecs del teu cor.
Aleshores Yagwali desfeta en llàgrimes, per anar guanyant temps, li va anar llançant d’un amb un els seus copiosos vestits. Ell, però, els esquinçava amb fúria perquè cada vegada que creia que agafaria per fi els seus braços, oferts per a ell, es trobava només amb les mànigues buides dels seus vestits. El mulo udolava a mort com un llop ferit i furibund. “Que en faci via abans que no es faci de dia!” Yagwali ja no tenia a sobre més que el vestit de nit de núvia. Va començar a desbotonar-se’l, però en arribar al final tornava a botonar-se’l. Va arribar un moment que fins i tot aquest vestit va haver de donar-li. Com? A trossos que ella anava esquinçant, tota feta un mar de llàgrimes i tremolant. Llavores, quan només havia esquinçat les mànigues, el moment fou arribat que el gall va cantar i el mulo va quedar garratibat a la seva fossa.
Quan, a l’alba, els homes de la família la van trobar al cementiri amb tots els vestits esparracats al seu voltant, vestida només amb la camisa de dormir, i amb els ulls agrosos i els cabells esvalotats, ningú va voler creure’s la seva història. Tothom va pensar que l’amor havia esgarriat el seu esperit i el seu enteniment. Però, quan a força d’insistir, van obrir la tomba del promès, varen descobrir el jove per fi apaivagat i portant encara en el seu front el mocador que Yagwali li havia nuat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!