BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
En un fòrum francès, els pares desesperats d’una noia de 16 anys demanen ajuda
perquè la seva filla vol convertir-se a l’Islam. Aquí no m’ha
arribat cap cas, però he vist dones del país amb el mocador al cap; m’imagino
que han entrat a l’Islam de grans. Però un moment o altre, la situació
d’aquests pares francesos es repetirà a casa nostra.
Aquests senyor es declaren tolerants, tot i així creuen que
la seva filla “ha anat massa lluny per nosaltres. Com podem sortir d’aquest
atzucac?”
Si pogués expressar-me amb més
habilitat en la seva llengua, intervindria per dir-los que els adolescents estan en aquell període de la
vida que senten la necessitat de dibuixar clarament el que són realment. S’han de posar al món amb la seva especificitat.
Experimentalment: s’han de posar
a prova. Han d’assegurar-se, per sobre de tot, que ja no són els infants
d’abans, obligats a pensar com els seus pares ni a ser com ells el volen. Primer marquen la divisòria amb una oposició constant i, un cop la diferència està assegurada, reforçaran els trets positius que els defineixen. Molt bonic tot plegat, sí; però difícil d’empassar pels pares que s’hi troben. Per
posar a prova la seva llibertat, molts nois i noies fan incursions en el camp
ideològic contrari. D’una família comunista salten a vestir l’hàbit de monjo de
Montserrat, o educats en l’ateisme militant reivindicaran creences religioses,
o des del camp catalanista engrossiran les files de l’espanyolisme nazi.
Què fer en aquests casos? La prohibició no és operativa. Fa temps que ho
sabem i fa temps que alguns pares tornen a caure en aquesta temptació. La prohibició
afavoreix l’enquistament de l’adolescent
en la seva primera decisió. Per què? Perquè entendrà que la prohibició paterna és una prohibició al fet de créixer, de fer-se gran.
Els pares d’aquesta noia han de fer el que cal fer. No usar cap estratagema, cap art per mirar de fer-la
canviar de parer. Ben al contrari, la intervenció dels pares només ha de
pretendre que la noia actuï, com en tot, amb responsabilitat i coneixement de causa. I perquè quedi clar des de bon començament,
li diran que, parlant amb sinceritat, la seva
elecció no la troben adequada i que no l’aproven. Però que la respecten i que,
per tant, no volen pas engegar cap discussió; per això ni tan sols, a menys que
ella els ho demani, li exposaran les seves raons. Volen evitar que se senti
pressionada.
Ara bé, volen que actuï com
una persona madura i responsable. Li aconsellaran, per tant, que s’informi bé abans de donar cap pas en
ferm. La tasca d’aquests pares serà buscar i proporcionar-li informacions
serioses sobre la religió musulmana, convidar-la a inscriure’s en algun
seminari d’història de les religions… Convertir-se en una religió implica el
seu coneixement i poder comparar-la amb altres. Segurament, la noia ja coneix prou alguna persona musulmana. No estaria de més, però, que els pares
contactessin amb alguna altra, seriosa, que entengués el problema i l’animés a un estudi aprofundit d’aquesta religió.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No me’n sé avenir, com deia la meva àvia quan una cosa la sorprenia. Realment, és un fet estrany i suposo que, com tu bé dius, un dia o altre s’anirà repetint arreu. M’imagino que és una conseqüència de les noves situacions que s’estan produint en el món que coneixem.
Dic que no me’n sé avenir perquè ara que el món occidental és cada cop més laic i menys creient, que no hi ha vocacions en l’Església catòlica, resulta que sorgeixen aquestes coses. Suposo que hi ha un intent de trobar la veritat i de trobar-se a un mateix, sobretot si estàs a l’adolescència.
També hi ha gent que es fa budista. El que passa és que l’Islam el tenim com una bèstia negra que ens espanta i per això sobta més.
En fi, viure per veure. De qualsevol manera, si vull ser sincera (i per més tolerant que sigui, que crec que ho sóc) no m’agradaria ser a la pell dels pares.
Anna M.
He tornat al bloc i he tornat a aquest article. I rellegeixo el que hi vaig escriure i no sé, crec que no em vaig explicar bé. Potser he estat un pèl políticament incorrecta, però és que sempre intento ser sincera i en el primer moment vaig sentir el que expresso.
Jo puc entendre que la gent vagi a la recerca d’alguna cosa que l’ajudi a viure, que l’ajudi a entendre aquest món i tot el que ens envolta, a cercar la felicitat i la veritat. Aquesta és la història de l’home, al cap i a la fi. La recerca constant.
A mi el que em va sobtar és l’aproximació a una religió com la islàmica (que com vaig dir té tan mala premsa) i per part d’una dona occidental, de la República Francesa, per més inri. L’estat laic per excel·lència. I em va sobtar perquè precisament jo m’alegro tant del distanciament a Occident de les religions, malgrat el fanatisme que encara hi ha, no cal dir-ho (Opus, Conferencia Episcopal, Roucos, etc.). I penso, aquesta que ho tenia tan fàcil, i mira en quins embolics es fica.
Però vaja. Ho diu algú que sempre s’ha sentit molt allunyada de les filosofies orientals. No he acabat d’entendre mai l’interès per budismes, hinduísmes, fengs-shuis i coses similars. Sóc molt empirista i molt occidental en tot això. I els temes que anomeno em semblen d’una altra galàxia.
En fi, em sembla que avui encara ho he espatllat més.
Potser aquesta noia vol, com dius, rebel·lar-se amb el que ha vist fins llavors i opta per aquesta via com fa uns anys hagués optat per fer-se una cresta de coloraines. Si és així demostraria el revifament de les religions.