BioSofia

Ho diu Shopenhauer, qui si no? Per a ell és “l’únic error dels humans,
pensar que vivim per a ser feliços”. Això és el que ens havia fet creure
Aristòtil.

El filòsof alemany ho reblava així: “La nostra vida oscil.la entre el
patiment i el tedi. Més ens val reconèixer que el treball, la privació, la
misèria i el sofriment, coronats amb la pròpia mort, són la fi i l’objecte de
la vida.” Des d’aquesta òptica, “buscar la felicitat és un error molt perillós
que provoca sempre frustració i a vegades grans desastres en nosaltres i en la
resta del món.” Déu n’hi do!

Hem de reconèixer que la melangia del romanticisme, el posterior pessimisme del realisme i la misèria del
proletariat de tot el s. xix van condensar-se
en la filosofia de Shopenhauer. El seu tràgic final va seguir també el guió que
marcaven aquestes coordenades.

Però és ara, al final del s. xx
i començant el xxi que l’opulenta
societat del primer món s’aboca a la recerca de la felicitat. Serà que solem
preocupar-nos sobre tot d’allò que ens manca? O més aviat, que un cop cobertes
les necessitats bàsiques, ens toca interessar-nos per allò que dóna excel.lència
a la vida? De la mateixa manera que avui dia creiem que la salut no consisteix
només a curar malalties sinó a obtenir el millor benestar corporal, la salut de
l’esperit no s’ha de deturar en la solució de problemes sinó que s’ha
d’encaminar a assolir la felicitat. La qualitat és excel.lència i
l’excel.lència vital és la felicitat.

Molts pensem que l’afirmació de Shopenhauer no s’aguanta per exagerada.
Sabem que la felicitat és difícil, però no impossible. Intentar aconseguir-la
és el que dóna sentit a la vida. Fins i tot suportem certs sacrificis amb la
vista posada en el benestar que ens reportaran més endavant. El periodista que
engega el programa de ràdio a les set del matí necessita llevar-se a les cinc.
És el costós preu que paga gustosament per poder estar al dial en el moment que
milers de ciutadans estaran pendents d’ell. Una bona porció de felicitat per a
qualsevol periodista. Els nostres sacrificis laborals, els acceptem amb
l’esperança que repercutiran en la felicitat de la família i finalment en la
nostra.

I som feliços moltes vegades! I tant!

Shopenhauer ens replicaria que no va així la cosa. Tant bon punt
aconseguim allò que desitjàvem i que ens podria portar una mica de felicitat,
“de seguida l’avorrim i en volem una altra”. En comptes d’aturar-nos en el
gaudi del que hem aconseguit, ens corsequem immediatament amb el pensament de
no posseir encara una cosa millor.

Així és presentava la reflexió setmanal de l’espai Veritat o mentida?
de Catalunya Ràdio.

El convidat. Terry Eagleton. Filòsof compromès activament amb els
moviments d’esquerra del Regne Unit, però tanmateix crític amb els dogmes que
l’esquerra manté inamovibles des del segle xix.

Com a bon filòsof, concedeix només una part de raó a Shopenhauer. Al
contrari que aquest, entén que la felicitat és part essencial de la vida
humana. Ara bé, ens acostem al filòsof alemany quan observem que per assolir la
felicitat cal una bona dosi d’autosacrifici.

Faríem malament, diu, si
identifiquéssim felicitat amb plaer o amor. La felicitat pot incloure el plaer,
però per a ser feliços hem d’excloure certes formes de plaer. Tampoc va de
bracet amb l’amor. A vegades l’amor ens farà deixar de banda la felicitat, com
quan hem de tenir cura d’un familiar malalt.

Potser ens hem sorprès quan hem llegit que per Shopenhauer la recerca
de la felicitat pot provocar grans catàstrofes. Sense fer-hi referència Terry
Eagleton li ha donat la raó amb el següent exemple. Bush és la personificació
del somni americà, d’aquest optimisme il.lús que els permet pensar que la
felicitat està en obtenir tot el que es proposin. Amb aquesta mentalitat, el
president americà ha endegat una sèrie de guerres catastròfiques per a tothom.

"Hem de fer-nos a la idea que podem aspirar a la felicitat, però que
aquesta és precària i incompleta, com també molt valuosa per a cada un de
nosaltres. Som fràgils, vulnerables i mortals, i qualsevol felicitat que podem
aconseguir ho serà en aquests termes."

Vostè és feliç?, li pregunta el periodista Alfons Beltran. Sóc feliç?
ens podem preguntar cadascun de nosaltres.

La resposta de TE: Només ets feliç quan no ho saps. Antoni Bassas no s’està de completar-ho:
“Potser ets feliç, però ho saps després.” I Adolf Beltan: “La felicitat
necessita paradisos perduts”. Molt bona!

A la meva manera, jo diria: només pots ser feliç si no t’ho preguntes. Quan
t’ho preguntes, tens totes les probabilitats d’entristir-te pensant que potser
no ho ets prou. Llavors contrastes el teu grau de felicitat amb l’absolut, et
confrontes amb horitzons infinits sempre per conquerir o veus néixer la
nostàlgia de paradisos perduts.

“Sé que sóc feliç, però també sé què és la infelicitat.”

Aquesta és la
condició humana de la felicitat, segons el convidat. Jo afegeixo: només puc
valorar una situació com a feliç quan la contrasto amb una altra de
no-felicitat. Els humans valorem per contrast. El yin i el yang són inseparables.En paraules del conductor d’aquest espai de reflexió:

“Necessites un cop que
et faci pensar com vivies de bé fins ara.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!