BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Programa de Josep Cuní. Dimecres, 30/06. Ple debat sobre l’ estocada del Constitucional. Parla López Burniol, abanderat federalista, i el recolzen José Antich, director de La Vanguardia, i Juan Tapia. Ens estavella contra la cara una veritat més que incòmoda, dolorosa. Tota aquesta patacada del Constitucional ens la podíem haver estalviat si haguéssim estat més previsors. Ens l’hem buscat nosaltres, emportats per la nostra ceguesa. Hem elaborat un estatut al marge de mitja Espanya. Perquè, ens agradi o no, el PP és mitja Espanya: mitja massa de votants de l’Estat i mig hemicicle del parlament espanyol. Aquesta és la realitat que tossudament hem volgut ignorar i les conseqüències han estat les que havien de ser.
Flagel·lació. Tot plegat ha estat culpa nostra. Flas! Com sempre, hem pecat de petitesa de mires. Flas! Només sabem mirar-nos el melic. Flas! Com nens, immadurs nosaltres, ens obstinem en allò que ens agradaria sense voler alçar la vista per contemplar la realitat. Flas! Mirada de campanar i localista, la nostra. Flas! Pura ceguesa política. Flas!
Conclusió dels encorbatats tertulians: ens havíem d’atenir als paràmetres espanyols. Que el PP a Catalunya no pinta res, no importa. Que el PP minarà totes les nostres lleis introduint espanyolitat i castellanisme, ens hi hem de fer a la idea perquè això és realisme polític. Que els nostres recursos es gestionaran segons interessos aliens, és el que toca encara que no ens agradi. Que la composició del nostre Parlament, amb escassa presència del PP, evidencia una clau catalana de fer política diferent de l’espanyola, no ho hem pas de tenir en compte. Hem de deixar la nostra tossudesa i actuar en clau espanyola si volem estalviar-nos problemes estèrils, que al cap i a la fi és a Espanya que es lliuren les nostres batalles.
Autoimmolació. Ras i curt, encara que els unionistes no ho diguin explícitament, hem de renunciar a la nostra manera d’entendre la societat, a l’ús normal de la nostra llengua, a la gestió dels nostres impostos, a l’equiparació dels nostres drets amb els altres pobles perquè sempre serà Espanya la que imposarà la seva llei. Ens hem d’autoimmolar. O farem el ridícul intentant ignorar mitja Espanya, només?, i al que aquesta realitat ens obliga.
Solució definitiva. És clar que de la realitat que ens plantifiquen José Antich i López Burniol se’n pot treure una altra conclusió. Espanya i Catalunya són dues realitats sense punt de trobada. Sempre haurem d’anar a raure a la imposició que, com a mínim mitja Espanya, la del PP, voldrà exercir sobre nosaltres. Qualsevol lligam amb Espanya és destructiu i condueix a la immolació. Amb Espanya no podem ni intentar de conviure-hi.
Per tant, la conclusió veritablement realista és deixar Espanya ja per sempre. La via estatutària sempre serà un estira i arronsa, esgotador i estèril. L’única solució que ens donarà pau, perquè serà definitiva, és la independència. És el nostre objectiu final. Un cop aconseguida, s’hauran acabat els esforços d’autoafirmació. Un cop tinguem el nostre lloc en el món, ja podrem establir lligams solidaris amb altres pobles. Fins i tot amb Espanya si es deixa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cert, seria molt bonic agermanar-se amb Espanya! Per cert, ja ho sé que és accidental però m’ha cridat l’atenció veure la portada d’un disc d’Immolation… què grans!
Salut!
veure una portada d’un grup de metal en el teu blog 😉
El que no em va sorprendre gens és la sentència però, com podíem llegir ahir en alguns articles, aquesta sentència evidencia que d’Espanya només n’hi ha una, la castellana, que tot allò que no formi part de la cultura castellana no hi cap a Espanya. Pels que encara no ho volen veure Espanya ens ha dit “Adiós, Cataluña!”. És a dir, o marxem o desapareixem com a cultura, com a nació.
Que ningú s’equivoqui i que ningú es sorprengui ni es lamenti llepant-se llastimosament les ferides, els espanyols són amos i senyors de casa seva i dicten les normes de com volen que es regeixi Espanya. Hi tenen tot el dret. És més, nosaltres no tenim dret a dir als altres com han de fer i deixar de fer a casa seva. I és que no ens ha de preocupar com siguin o facin els espanyols (i sigui dit de pas, els francesos, no ens oblidem de la Catalunya Nord). Nosaltres, els catalans, hem de fer el que ens convingui i deixar als altres que facin el que els plagui a casa seva. L’únic problema és que necessitem construir-nos casa nostra, el nostre propi Estat.
Jo no m’enfado amb els espanyols ni amb els seus governs ni institucions, m’emprenyo, i molt, amb aquells catalans que volen viure de 4 engrunes i seguir encadenats amb les cadenes que ells mateixos s’han forjat dins la seva ment.
L’autoimmolació l’hem practicat col·lectivament cada vegada que hem cregut que podíem, des de al nostra posició de submissió, canviar Espanya i convertir-la en el paradigma de la convivència multicultural. L’autoimmolació l’han practicada aquells catalans que han cregut que una altra Espanya era possible i ens hi han arrossegat a tots. Potser aquesta autoimmolació no va començar l’endemà mateix d’aquell nefast 11 de setembre de 1714. No. Llavors calia sobreviure. Però aquesta autoimmolació sí que va ser ben present des del segle XIX amb cada intent regionalista/autonomista/federalista, pedra amb la que no hem deixat d’entrebancar-nos una vegada i una altra i alguns encara segueixen entossudits a continuar entrebancant-s’hi indefinidament.
L’autonomista (diga-li federalista) és aquell català, nen malcriat i ploramiques, que no es vol fer gran, que no vol responsabilitats ni prendre decisions però que vol tenir sempre la panxa plena, que li riguin les gracietes i manar als altres què han de fer si no volen que es posi a marranejar i a plorar amb crits eixordadors. Doncs si jo fos espanyol n’estaria fins als collons d’aguantar gent així.
L’independentista és aquell català que vol aconseguir el que necessita per si mateix, el que vol treballar amb les seves mans, el que vol responsabilitats i prendré decisions, encara que siguin equivocades, però aprendre dels errors i anar tirant endavant per fer la seva vida, sense molestar als altres, tot reafirmant el seu espai al món. Només així et guanyes el respecte dels teus veïns.
No ens flagel·len els altres, ens autoflagel·lem nosaltres mateixos sent porucs i no volen sortir de la cova. El futur és a les nostres mans, només cal començar a caminar i deixar la foscor enrera. Només és qüestió de voluntat i de dignitat. Si realment volem, ho farem. PODEM.